SALABROR ALS LLAVIS és la nova novel.la de Ramon Font amb l'Alzheimer com a protagonista

El granollerí Ramon Font destinarà els beneficis del seu pròxim llibre a la Fundació Pasqual Maragall

l'escriptor granollerí Ramón Font Terrades

L'escriptor Ramon Font destinarà a la Fundació Pasqual Maragall tots els beneficis de la seva pròxima novel·la, Salabror als llavis, que publicarà el mes de setembre l'editorial Neopatria. L'autor granollerí ha pres aquesta decisió juntament amb la mateixa editorial, "atès que el leitmotiv de l’obra és la malaltia de l’Alzheimer que pateix el seu protagonista".

Font ha fet una crida perquè els lectors adquireixin lots a partir de 25 exemplars del llibre, a un preu editorial reduït de 10 euros per unitat. Tothom qui hi col·labori, veurà el seu nom imprès en una pàgina especial de la novel·la "com a reconeixement al seu gest", ha avançat l'autor. Els encàrrecs es poden fer fins al 15 de juliol a través del correu electrònic ramon@ramonfont.cat.

La Sinopsi de Salabror als llavis

Quan a un escriptor a sou —un ghost writer acostumat a posar veu als altres— li diagnostiquen que pateix Alzheimer, comença a escriure per primer cop per a ell mateix. No per publicar, ni per encàrrec, sinó per preservar fragments de qui és abans que el temps i la malaltia li escapcin els records. El que en un principi havia de ser un dietari ordenat es converteix, sense adonar-se’n, en un mosaic vital fet de pensaments, emocions, digressions i memòries imprevisibles. Un intent desesperat de retenir el jo abans de desaparèixer.

SALABROR ALS LLAVIS és una narració profunda i trencadora, que combina prosa poètica, interludis narratius, relats curts i poesia. Amb una estructura fragmentària que reflecteix la ment que s’esquerda i una veu narrativa punyent i emotiva, l’obra ens endinsa en la lluita íntima contra l’oblit i en el desig de deixar una empremta abans que arribi la foscor.

Amb ecos de Viladot i una sensibilitat contemporània, aquesta obra és tant una reflexió sobre la memòria i la identitat com una celebració de la paraula escrita com a últim refugi. Una lectura que commou, interpel·la i deixa un regust salat, com el record d’un mar que ja no es pot veure, però que encara es nota als llavis.