​Del “musulmà qui no boti” a l’“espanyol qui no boti”: el doble raser que encén el futbol

L’últim episodi l’hem vist després dels càntics de “musulmà qui no boti” en un partit celebrat a Barcelona entre la selecció espanyola i la d’Egipte. Les reaccions han estat immediates: condemnes, titulars, tertúlies enceses i una sensació general d’escàndol nacional. El focus, com no, apuntant directament a l’entorn del RCD Espanyol perquè alguns hi estan interessats.

Però hi ha un problema de base: la realitat no és tan simple.

Ni era l’Espanyol, ni és un cas aïllat

Convé recordar una cosa que s’ha obviat en moltes cròniques: l’afició present en aquell partit no era exclusivament de l’Espanyol. Era una barreja de seguidors de diferents equips, procedents de tot Espanya. Entre ells, fins i tot aficionats del FC Barcelona. Molts, moltíssims. En un partit organitzat i dirigit per la Real Federación Española de Fútbol, per si algú en tenia cap dubte.

Reduir l’episodi a “l’afició de l’Espanyol” no només és imprecís: és directament injust i maniqueu. I ignorar que aquests càntics estaven orquestrats per seguidors del futbol, o no, però ultres i poc educats que no tenen res a veure amb el més que centenari club de Barcelona que va cedir el camp per a tal esdeveniment, és ser ignorants o no voler veure l’evident.

I més encara quan aquests càntics —desafortunats o no— formen part d’un fenomen molt més ampli que el mateix futbol: el de les consignes polítiques que busquen provocar, marcar territori o simplement generar soroll col·lectiu.

El mirall incòmode del País Basc

Aquí és on apareix el veritable debat. Perquè mentre es desferma una tempesta mediàtica per un càntic, n’hi ha un altre que fa anys que està normalitzat sense gairebé contestació. En els partits entre Catalunya i Euskadi —o en enfrontaments de clubs al País Basc— és habitual sentir el ja clàssic: “espanyol qui no boti”.

Un càntic que, en essència, funciona exactament igual: identifica un col·lectiu i el converteix en objecte de pressió o assenyalament. Una actitud indigna per a qualsevol que sigui mínimament educat o “esportiu”.

I no cal dir res dels crits, insults i xiulades a l’himne nacional quan es disputa una final, amb certs clubs bascos o catalans com a protagonistes. El soroll és tal que és impossible escoltar ni la música ni l’himne ni res que s’hi assembli.

La pregunta és inevitable: per què un escandalitza i l’altre s’assumeix com a folklore futbolístic? És una qüestió de context polític? De sensibilitat mediàtica? O simplement de a qui va dirigit el missatge?

Ofensa selectiva o coherència?

El debat no hauria de ser si un càntic és més ofensiu que un altre en funció del destinatari. Si alguna cosa caracteritza l’esport —i especialment el futbol— és la seva capacitat per amplificar emocions… també les menys elegants.

Però si es decideix elevar el llistó moral, el lògic seria fer-ho per a tothom. Perquè si cantar contra els musulmans és inacceptable (i hi ha arguments sòlids per considerar-ho així), també ho hauria de ser assenyalar els espanyols com a col·lectiu des d’una grada.

I si un entra en el terreny de la “llibertat d’expressió”, l’altre difícilment pot quedar-ne fora. Amb xiulades o sense.

El que passa als estadis no neix als estadis. És un reflex, a vegades exagerat, del que succeeix fora. La nostra societat està radicalitzada i absolutament enfrontada en absurds. O es considera que aquest tipus de càntics no tenen cabuda —tots—, o s’assumeix que formen part d’una cultura de graderia imperfecta però estesa.

El que resulta difícil de sostenir és aquest escenari intermedi on uns crits provoquen escàndol nacional i altres passen desapercebuts. Perquè aleshores ja no parlem de valors. Parlem de relat. I el relat no aguanta sancions, només manipulacions.