Mataró: molt d’eslògan i poca escombra
Mataró és una ciutat meravellosa. Ho sabem perquè l’Ajuntament ens ho recorda amb una certa freqüència, no fos cas que sortíssim al carrer i se’ns oblidés. Una ciutat moderna, dinàmica, sostenible, cohesionada i probablement resilient. Perquè avui qualsevol municipi que es consideri com cal ha de ser resilient, encara que tingui els contenidors desbordats, les voreres enganxoses, les papereres plenes i alguns carrers amb l’encant lumínic d’un carreró pel qual fins i tot Torrente hi passaria amb les portes del cotxe bloquejades.
La realitat té aquest costum tan desagradable d’espatllar els eslògans. Mataró fa temps que ofereix una imatge d’abandonament que ja no es pot despatxar culpant exclusivament l’incivisme. És clar que hi ha ciutadans bruts. N’hi ha a tot arreu. Gent que deixa una bossa al costat del contenidor buit perquè aixecar la tapa suposaria un esforç físic incompatible amb el seu projecte vital. Persones que abandonen un sofà a la vorera i potser esperen que, durant la nit, es converteixi en mobiliari urbà.
Però l’incivisme no eximeix l’Ajuntament de netejar, mantenir, vigilar i sancionar. Precisament per això paguem impostos, encara que sembli que els paguem per finançar campanyes que ens expliquin tot el que l’Ajuntament pensa fer algun dia.
El mateix Ajuntament ha reconegut que l’estat de la neteja ha de millorar. I ara arriba l’anunci del nou contracte de neteja i recollida de residus, amb més personal, més maquinària, nous contenidors i una ciutat que, segons ens expliquen, avançarà finalment cap a un futur més net, ordenat i lluent.
Cal aclarir que el contracte encara està recorrent aquell apassionant camí administratiu que separa una roda de premsa d’un carrer net. De moment tenim els plecs, les promeses i les fotografies. L’escombra ja arribarà quan acabi d’omplir els formularis.
I, casualitats del calendari, les eleccions municipals del 2027 comencen a acostar-se. Aquella època màgica en què floreixen els contractes, germinen les millores i les promeses apareixen a dojo, com les margarides a la primavera, però amb logotip institucional. Millorar la neteja és necessari. El sorprenent és que, després de tants anys governant, les solucions definitives acostumin a descobrir-se quan les urnes comencen a rondinar.
Tampoc no estem davant d’un govern acabat d’arribar que s’hagi trobat la ciutat embolicada amb paper de diari i deutes de l’anterior propietari. El PSC ha governat Mataró des del 1979, llevat del breu parèntesi del 2011 al 2015. Més de quatre dècades administrant la ciutat. A aquestes alçades, culpar l’herència rebuda obligaria a assenyalar-se un mateix, encara que fos en una fotografia amb més cabells i pantalons de pota d’elefant.
Quan un partit governa durant tant de temps, deixa de gestionar la ciutat i comença a confondre’s amb el mobiliari urbà. És allà, com un fanal. Potser no il·lumina gaire, però fa tants anys que hi és que ja ningú recorda qui el va posar.
El problema de la brutícia i del deteriorament no és només estètic. Hi ha una teoria coneguda com la teoria de les finestres trencades, que parteix d’una idea força senzilla: quan un espai presenta senyals contínues d’abandonament i ningú no les corregeix, transmet que allà no hi ha control, vigilància ni tampoc conseqüències.
No cal convertir Mataró en una pel·lícula nord-americana de policies malhumorats. N’hi ha prou d’entendre que un fanal espatllat, una pintada que es manté durant mesos, una muntanya de bosses al voltant d’un contenidor, una plaça degradada o un banc destrossat envien un missatge.
El missatge no és «som una ciutat sostenible». El missatge és «aquí ningú no està mirant». I quan l’administració sembla que no mira, alguns deixen de preocupar-se per ser vistos. I aquí és on apareix la inseguretat. O, millor dit, la discussió sobre la inseguretat, perquè a Mataró ja tenim dues ciutats. La que trepitgen els veïns i la que apareix a les rodes de premsa.
L’alcalde i el seu equip municipal celebren que baixen les denúncies. I tant de bo això signifiqués, sense matisos, que també baixen els delictes. Seria una notícia excel·lent i fins i tot podríem brindar amb una ampolla pagada per cada ciutadà, que sortiria força més barata que una altra campanya institucional. El problema és que denúncia i delicte no són exactament el mateix.
Les estadístiques comptabilitzen allò que arriba al sistema. Un delicte que no es denuncia desapareix del registre, però no desapareix de la vida de qui l’ha patit. Si denunciar es converteix en una cursa d’obstacles, si es qüestiona el ciutadà, se’l desanima o se li fa sentir que el tràmit no servirà de res, molta gent acabarà marxant cap a casa. No perquè no hagi passat res, sinó perquè, a més de víctima, se li exigeix vocació d’opositor administratiu. El delicte continuarà existint; l’únic que haurà desaparegut serà el paper.
La seguretat no es gestiona amb notes de premsa. Es gestiona amb presència policial, coordinació, il·luminació, manteniment, neteja, sancions contra l’incivisme, atenció a les víctimes i respostes ràpides. També amb polítiques socials, educatives i de prevenció, és clar. Una cosa no exclou l’altra, encara que alguns es comportin com si demanar ordre impliqués voler instal·lar una tanca de filferro al voltant de cada rotonda.
Mataró no necessita discursos triomfalistes ni diagnòstics edulcorats. Necessita un Ajuntament que vegi el que veuen els seus veïns quan surten de casa. Perquè la finestra trencada més perillosa no sempre és en un edifici abandonat. De vegades és en un despatx municipal: és aquella finestra per on entra la realitat i algú, ràpidament, hi corre una cortina feta d’estadístiques.
Mataró no necessita que l’Ajuntament li digui que la ciutat millora; necessita poder comprovar-ho quan trepitja el carrer. Tot la resta és propaganda amb armilla reflectora.