Catalunya davant el conflicte mèdic: retribucions, guàrdies i jornada setmanal

Durant més d’un any, la reforma de l’Estatut Marc del personal sanitari ha estat el gran detonant del malestar mèdic. Però convé no equivocar-se: aquest conflicte no s’explica només des de Madrid. El Ministeri de Sanitat pot fixar el marc general, sí. Pot redactar esborranys, obrir reunions i marcar les línies bàsiques. Però la vida diària d’un metge —la seva jornada, les seves guàrdies, els seus complements, la seva agenda, el nombre de pacients que veu i el temps real que pot dedicar-los— es decideix en bona part a cada comunitat autònoma.

I a Catalunya l’assumpte té una dificultat afegida. La sanitat pública catalana no és únicament l’Institut Català de la Salut. També hi ha el SISCAT, una xarxa pública d’utilització pública on conviuen centres de l’ICS, consorcis, fundacions, hospitals concertats i entitats amb models de gestió diferents. Traduït: no tots els metges que treballen per a la sanitat pública catalana depenen del mateix ocupador ni tenen exactament el mateix marc laboral.

Per això, qualsevol sortida al conflicte ha de tenir en compte aquesta doble realitat. No n’hi ha prou amb parlar dels “metges de Catalunya” com si tots estiguessin en una mateixa nòmina. Cal mirar l’ICS, però també la concertada. Cal mirar l’hospital, però també el CAP. I cal preguntar-se què pot fer realment la Generalitat, sense amagar-se darrere del Ministeri cada vegada que apareix una reivindicació incòmoda.

Hi ha demandes que, efectivament, depenen de l’Estat: un Estatut Mèdic propi, la reclassificació professional, la jubilació anticipada o el reconeixement legal de la penositat. Però altres qüestions sí que estan dins del marge autonòmic: les retribucions complementàries, la carrera professional, el preu de les guàrdies, l’organització de torns, els descansos efectius, les substitucions, els incentius territorials i la planificació de plantilles.

Aquest marge no és una hipòtesi. Ja s’ha utilitzat. El novembre de 2023, Metges de Catalunya va signar el III Acord de l’ICS, que va introduir millores específiques per al personal facultatiu: jornada anual unificada de 1.642 hores, millores en la carrera professional, còmput dels anys MIR i complements vinculats a l’exoneració de guàrdies per edat. El Govern va presentar aquell acord com una millora laboral per a més de 55.000 treballadors de l’ICS, amb una dotació de 320 milions d’euros.

És a dir: quan hi ha voluntat política, pressió sindical, negociació i pressupost, Catalunya pot moure fitxa.

Guàrdies: el salari que compensa, però també desgasta

La guàrdia mèdica és un dels punts més delicats del conflicte. Per a molts facultatius, les guàrdies representen una part important del salari real. No són un afegit menor. En molts casos, expliquen la diferència entre una nòmina acceptable i una clarament insuficient per al nivell de responsabilitat assumit.

Però l’altra cara és coneguda per qualsevol metge: jornades interminables, descans alterat, conciliació gairebé impossible i desgast acumulat. La guàrdia permet sostenir part de la nòmina, però també consumeix el professional. Aquí hi ha la contradicció.

Per això, reduir o eliminar les guàrdies de 24 hores no es pot plantejar com una mesura aïllada. Si es redueixen guàrdies, com s’evita que el metge perdi poder adquisitiu? Si es limiten les hores, qui cobreix l’assistència? Si es garanteix el descans posterior, hi ha prou plantilla perquè el servei no quedi descobert?

El Ministeri ha plantejat limitar les guàrdies a 17 hores, amb descans previ i posterior sense deute horari. Els sindicats mèdics consideren que la proposta es queda curta si no va acompanyada d’una millora retributiva i d’una reducció real de la jornada.

A Catalunya, el Departament de Salut i l’ICS poden avançar sense esperar que Madrid tanqui l’Estatut Marc. Poden millorar el preu de l’hora de guàrdia, garantir descansos efectius, ampliar l’exempció progressiva per edat, compensar la pèrdua d’ingressos i dissenyar nous models de cobertura. El mateix III Acord de l’ICS ja va incorporar complements per a metges que sol·licitin deixar de fer guàrdies a partir de determinades edats.

La qüestió, per tant, no és si Catalunya pot fer alguna cosa. Pot. La qüestió és quant vol fer, amb quin calendari i amb quin finançament.

La jornada de 35 hores: més que una xifra

La jornada de 35 hores setmanals s’ha convertit en una de les reivindicacions centrals. Per als metges no és només un número. És una manera de posar sobre la taula una realitat molt concreta: quan se sumen jornada ordinària, guàrdies, prolongacions, pressió d’agenda, burocràcia i manca de plantilla, la jornada real del facultatiu pot quedar molt lluny del que és raonable.

Ara bé, reduir jornada no és tan senzill com escriure-ho en un acord. Si es redueixen hores sense contractar més professionals o sense reorganitzar agendes, el resultat pot ser contraproduent: més llistes d’espera, més pressió sobre els mateixos equips i més activitat extraordinària per tapar forats.

A Catalunya, una reducció seriosa cap a les 35 hores hauria de recolzar-se en quatre pilars: càlcul real de necessitats de plantilla, pla de contractació, reorganització d’agendes i finançament estable. Sense això, la mesura corre el risc de quedar-se en un titular. I la sanitat catalana ja ha tingut massa titulars que després no han arribat al taulell del CAP ni al box d’urgències.

L’Atenció Primària és, probablement, el punt més sensible. Els CAP arrosseguen des de fa anys una pressió difícil de sostenir: envelliment de la població, augment de la cronicitat, burocràcia, manca de substitucions, dificultat per cobrir places i agendes saturades. Quan un metge de família atén massa pacients en massa poc temps, el problema no és només laboral. És assistencial.

Si el CAP es satura, la pressió passa a urgències. Si urgències es col·lapsa, l’hospital sencer ho nota. I quan l’hospital es bloqueja, el sistema deixa de funcionar com una xarxa ordenada i comença a funcionar com una successió d’incendis.

Què pot fer Catalunya?

La Generalitat no pot aprovar per si sola un Estatut Mèdic estatal. Tampoc pot modificar unilateralment la classificació professional ni regular la jubilació anticipada. Això és cert. Però no esgota la qüestió.

Catalunya sí que pot obrir una negociació mèdica amb contingut real, encara que s’hagi d’encaixar jurídicament dins dels òrgans formals de negociació pública. Pot millorar complements salarials. Pot revisar la carrera professional. Pot actuar sobre l’atenció continuada, la tornicitat, la nocturnitat i l’exoneració de guàrdies. Pot ordenar de manera progressiva les guàrdies de 24 hores, fixar descansos efectius i compensar la pèrdua d’ingressos. Pot abordar la jornada de 35 hores si l’acompanya de memòria econòmica, plantilla i calendari.

I pot fer una cosa especialment important: harmonitzar les condicions entre l’ICS i el SISCAT. Aquest punt no és menor. Catalunya no es pot permetre una sanitat pública on les condicions del metge depenguin en excés del proveïdor que el contracta. Per al ciutadà, el sistema és un. Per al pacient, el que importa no és si el centre pertany a l’ICS, a un consorci o a una entitat concertada. Vol ser atès bé, en un termini raonable i per professionals que no estiguin exhausts.

Si la sanitat catalana es presenta com una xarxa pública, les condicions professionals no haurien de fragmentar-se fins a trencar la cohesió interna del mateix sistema.

El risc polític per al Govern

El Govern de Salvador Illa i la consellera de Salut, Olga Pané, afronten una situació incòmoda. Si accepten totes les reclamacions sense calendari ni memòria econòmica, tensionen el pressupost sanitari. Si les rebutgen de ple, alimenten el conflicte i la fuga de professionals. I si es limiten a assenyalar el Ministeri, perden autoritat davant d’un col·lectiu les condicions diàries del qual depenen en gran part de la gestió autonòmica.

A més, una vaga pot perdre seguiment sense que el conflicte desaparegui. Pot haver-hi cansament. Pot haver-hi serveis mínims elevats. Pot haver-hi dificultats econòmiques per sostenir aturades successives. Però el malestar pot continuar present, enquistat.

I aquest és el risc més seriós: una sanitat que no esclata de cop, però que es va desgastant per dins. Metges que no fan vaga, però redueixen disponibilitat. Joves especialistes que miren cap a altres destinacions. Places que costa cobrir. Equips que treballen al límit. Pacients que esperen més del que és acceptable.

Quin model de sanitat per a Catalunya?

El conflicte mèdic català no és una simple derivada de la disputa entre el Ministeri de Sanitat i els sindicats estatals. És l’expressió d’un malestar acumulat en un sistema que exigeix vocació, disponibilitat, responsabilitat jurídica i resistència física, però que massa sovint respon amb agendes impossibles, guàrdies interminables i negociació dispersa.

Catalunya no pot aprovar sola un Estatut Mèdic. Però sí que pot decidir si es limita a administrar el desgast o si comença a ordenar casa seva. Guàrdies, jornada, retribucions complementàries, carrera professional, Atenció Primària i harmonització entre ICS i SISCAT no són abstraccions ministerials. Són decisions concretes que afecten cada matí el CAP, cada tarda l’hospital i cada nit les urgències.

La pregunta final no és només quant cobren els metges ni quantes hores treballen. La pregunta és quina sanitat pública vol sostenir Catalunya: una xarxa que viu apagant incendis o un sistema capaç de cuidar també aquells que el mantenen dempeus.