Deu propostes per a una dreta que vulgui governar i no només fer-se la foto

Tenim un Govern que aguanta com pot, pactant amb qui calgui, quan calgui i al preu que calgui. I al davant, en teoria, hi hauria d’haver l’alternativa: el Partit Popular, Feijóo, la dreta de govern, l’opció assenyada, la senyora amb rebequeta que ve a posar ordre.

El problema és que massa sovint aquesta alternativa sembla tenir por de dir alguna cosa que pugui ofendre.

Perquè una cosa és ser moderat i una altra és parlar com si cada frase hagués passat per set assessors, dos juristes i un senyor que sempre diu: «Millor no ens hi fiquem».

Mentre uns discuteixen banderes, relats i pancartes, el ciutadà vol una cosa molt menys èpica i molt més útil, perquè al final no es tracta d’ideologia, sinó de gestió.

Es tracta que les institucions funcionin. Que la sanitat atengui. Que l’escola ensenyi. Que qui ocupa il·legalment un habitatge no tingui més protecció pràctica que qui l’ha pagat. Que obrir un negoci no sembli una penitència administrativa.

Espanya no necessita una dreta que cridi. Per crits ja tenim tertúlies, plens i grups familiars de WhatsApp. Però tampoc necessita una dreta que sembli demanar perdó abans d’existir.

Necessitem una dreta clara, ferma, reformista i amb programa. Perquè no n’hi ha prou amb dir «cal fer fora Sánchez». Això pot servir per escalfar una campanya, però no per governar un país.

Aquí van deu propostes que una dreta seriosa hauria de defensar sense complexos.

1. Institucions netes i no convertides en una oficina de col·locació

L’Estat no pot ser el traster del partit que governa. No es pot omplir d’amics, assessors, exministres i persones el principal mèrit conegut de les quals és haver estat a prop de qui reparteix les cadires.

RTVE no pot funcionar com l’àlbum familiar del Govern. El CIS no pot semblar una xurreria d’enquestes optimistes fetes a mida. La Fiscalia no pot donar la impressió de mirar primer cap a la Moncloa i després, si queda temps, cap a la llei.

Cal imposar nomenaments per mèrit, mandats protegits, compareixences públiques, incompatibilitats reals i molt menys dit. El dit en la política espanyola s’ha utilitzat tant que ja sembla un òrgan constitucional.

L’Estat no és un sofà llit per col·locar fidels. És de tothom.

2. Baixar impostos a qui treballa, emprèn i paga la festa

A Espanya hi ha una espècie molt castigada: la persona que es lleva d’hora, treballa, paga impostos i encara intenta estalviar alguna cosa a final de mes. Una criatura gairebé protegida. Hauria de sortir en documentals del Canal 33.

A aquesta gent se l’esprem com si fos infinita: treballadors, autònoms, petits empresaris, famílies normals. Sempre els mateixos.

Cal abaixar impostos, simplificar l’IRPF, reduir quotes als autònoms amb ingressos modestos i premiar qui contracta de manera estable.

Muntar un negoci a Espanya no hauria de semblar una prova de resistència patrocinada per Hisenda. Abans de guanyar un euro ja tens una quota, tres formularis i la sensació que l’administració et vigila des del darrere d’un test.

Treballar no es pot castigar. Emprendre no pot ser sospitós. Estalviar no pot semblar un delicte moral.

3. Seguretat davant l’ocupació, la delinqüència i la reincidència

La seguretat no és un caprici de rics. Per a la majoria, casa seva és el resultat d’anys de feina, pagant una hipoteca i discutint amb el banc en to contingut per no plorar a la finestreta.

Una persona no es pot veure atrapada durant mesos perquè algú ha ocupat il·legalment el seu habitatge. No pot ser que el propietari hagi de demostrar que casa seva és seva mentre l’ocupant il·legal s’hi instal·la amb tota la tranquil·litat del món.

Cal garantir desallotjaments ràpids, protegir els propietaris vulnerables, perseguir les màfies de l’ocupació i endurir la resposta davant la multireincidència.

Això no va contra la pobresa. Va contra l’abús. Per a la pobresa calen serveis socials seriosos. Per a la delinqüència cal llei.

Un país decent protegeix el vulnerable, però també qui compleix, paga i respecta.

4. Immigració legal, ordenada i sense contes infantils

La immigració necessita una política seriosa, no pancartes, crits ni campanyes de bonisme plastificat. Espanya pot acollir qui ve a treballar, integrar-se i respectar les normes. De fet, ho necessita. Però una societat oberta sense ordre acaba sent una porta sense frontisses.

Cal controlar fronteres, perseguir màfies, agilitzar la immigració legal, facilitar la integració real i expulsar delinqüents reincidents quan correspongui.

Això no és racisme. És sentit comú amb DNI. Racisme és posar tots els immigrants al mateix sac. Bonisme irresponsable és negar qualsevol problema i qualificar d’extremista el veí que ja no s’atreveix a baixar tranquil pel carrer a certes hores.

Qui ve a sumar ha de tenir oportunitats. Qui ve a delinquir no pot trobar un sistema despistat, lent i ple d’excuses.

5. Educació amb esforç, llibertat i professors respectats

L’educació hauria de servir perquè els infants aprenguin. Quin concepte tan atrevit. Gairebé revolucionari.

Cal ensenyar a llegir bé, escriure bé, raonar, calcular, conèixer la història, entendre la ciència i respectar els professors. No sembla extremista. Sembla el mínim perquè una societat no acabi governada per gent que confon una opinió amb una dada.

Cal reforçar llengua, matemàtiques, ciències, història i cultura general. Cal recuperar l’autoritat docent. Cal protegir la llibertat d’elecció de centre, respectar l’escola concertada i l’educació especial. I cal treure la propaganda política de les aules.

Els nens no són petites pissarres ideològiques amb motxilla. Són alumnes. Necessiten eines, límits i coneixement.

6. Sanitat pública forta, eficaç i sense teatre ideològic

La sanitat pública no és propietat de l’esquerra. La paga tothom. També l’autònom que no es pot permetre posar-se malalt, la cambrera que fa dobles torns, el jubilat que espera una prova i la mare que fa mesos que intenta que li agafin el telèfon al CAP.

Defensar la sanitat pública no és repetir «sanitat pública» com si fos un mantra amb fonendoscopi. És fer que funcioni.

Cal reforçar l’atenció primària, reduir les llistes d’espera, cuidar metges i infermeres, modernitzar la gestió, eliminar burocràcia absurda i utilitzar la col·laboració publicoprivada quan serveixi per atendre abans i millor.

7. Habitatge: més cases, més seguretat i menys sermons

L’habitatge s’ha convertit en una angoixa nacional. Joves que no es poden emancipar, famílies que paguen lloguers impossibles, propietaris que tenen por de llogar i polítics que prometen solucions mentre fabriquen el problema.

L’habitatge no s’arregla assenyalant el propietari com si fos el dolent d’una pel·lícula de sobretaula. Molts propietaris són persones que han estalviat, heretat o comprat amb esforç.

Cal augmentar l’oferta, alliberar sòl, agilitzar llicències, donar seguretat jurídica al lloguer, incentivar preus raonables i protegir davant l’impagament.

8. Famílies: menys discursos bonics i més ajuda real

Espanya té un problema demogràfic enorme, però continuem parlant de natalitat com qui comenta el temps.

Criar costa diners, temps, energia i una capacitat organitzativa digna de dirigir un aeroport. Les famílies no necessiten sermons ni campanyes amb nadons somrients. Necessiten mesures: deduccions fiscals per fills, escoles bressol accessibles, conciliació real, horaris més humans, permisos flexibles i ajudes directes quan calgui.

9. Igualtat davant la llei i Estat de dret sense trucs

La llei no pot ser plastilina a les mans del Govern. No es pot doblegar, retallar o reescriure cada vegada que al president li falten vots per continuar a la cadira.

No pot haver-hi delictes que desapareixen perquè molesten un soci. No hi pot haver reformes exprés per satisfer qui té la clau d’una investidura. No hi pot haver espanyols de primera i de segona segons el territori, la llengua o la utilitat parlamentària del moment.

Cal reforçar la separació de poders, limitar l’abús del decret llei, garantir transparència en els pactes i blindar la igualtat de tots els espanyols.

10. Una Espanya plural, sí; una Espanya fragmentada, no

Espanya és plural. Té llengües, cultures, accents, tradicions i maneres diferents d’entendre la vida. Això és una riquesa. El que no és una riquesa és convertir aquesta pluralitat en un mercat de privilegis.

Cal defensar un finançament just, una presència real de l’Estat a tot el país, els mateixos drets per a tothom i la llibertat lingüística.

Les llengües cooficials són patrimoni de tots, no armes llancívoles. Defensar-les no hauria de significar arraconar el castellà. I parlar castellà a qualsevol lloc d’Espanya no hauria de convertir-se en una petita aventura administrativa.

Una dreta amb columna vertebral

La dreta espanyola ha de decidir si vol governar o simplement esperar.

Pot continuar confiant que Sánchez es desgasti tot sol, que els escàndols facin la feina i que un dia la Moncloa s’obri per esgotament. Però això no és lideratge. Això és fer política des del sofà.

O bé pot presentar un projecte clar: menys impostos per a qui treballa, més seguretat per a qui compleix la llei, institucions netes, educació exigent, sanitat eficaç, habitatge possible, famílies recolzades de veritat, immigració ordenada, igualtat entre espanyols i una Espanya plural però unida.

No és extremisme. No és nostàlgia. És sentit comú amb l’esquena dreta.

Perquè, al final, aquesta és la qüestió: aconseguir que les coses funcionin. Que la llei es compleixi. Que els impostos no ofeguin. Que la sanitat atengui. Que l’escola ensenyi. Que les famílies puguin viure sense fer equilibris sobre una corda fluixa mentre Hisenda toca el violí a sota.

I la dreta, si vol tornar a governar de veritat, hauria de començar per aquí: deixant de xiuxiuejar i començant a parlar. Sense complexos. Sense histerisme. Sense demanar permís. Amb propostes. Amb fermesa. I amb la claredat que milions de ciutadans fa massa temps que esperen.