Nous espanyols pel món
Al rumor que un procés de regularització d’immigrants alterarà la situació política d’Espanya —segons el qual el govern de PSOE i SUMAR busca simplement augmentar el cens amb persones que votaran aquesta esquerra—, s’hi ha afegit una nova diatriba. Un plantejament que resulta inviable, atès que la regularització d’un estranger a Espanya no li atorga el dret a votar ni a ser elegit en eleccions generals o autonòmiques, i només seria possible en eleccions municipals si fos nacional d’un país on els espanyols també poguessin exercir aquests mateixos drets en règim de reciprocitat.
Ara, la nova crítica se centra en la nacionalització de descendents de persones exiliades durant la Guerra Civil o la postguerra, persones que, per art de màgia, alguns situen automàticament dins de l’esquerra ideològica.
La disposició addicional vuitena de la Llei 20/2022, de Memòria Democràtica, permet accedir a la nacionalitat espanyola als descendents d’espanyols d’origen que en el seu moment es van haver d’exiliar i perdre o renunciar a la seva nacionalitat. Aquesta mesura no es pot entendre com una concessió capritxosa o conjuntural, sinó com un acte de justícia històrica. Es tracta de reparar la fractura causada per la violència política, la guerra i la dictadura franquista en moltes famílies que es van veure obligades a abandonar el seu país per por i repressió. Una ferida que l’Espanya actual, com a estat democràtic, mantenia oberta fins ara.
No es tracta, doncs, del procés de sol·licituds que va finalitzar el passat octubre de 2025, sinó de recuperar un dret de ciutadania que aquestes persones mai no haurien d’haver perdut per circumstàncies alienes a elles mateixes: no van ser elles, sinó els seus pares o avis, els qui van haver de marxar. Per això resulta adequat —i fins i tot just— restituir-los a la comunitat política de la qual no haurien d’haver estat exclosos.
Ara bé, sense negar això, hi ha qui adverteix dels possibles efectes electorals de la mesura, argumentant que un augment del cens de residents a l’exterior podria afavorir partits d’esquerra. És una afirmació gratuïta, basada en una premissa discutible: la suposada relació automàtica entre ampliació del sufragi i ideologia d’esquerres.
La primera crítica a aquest plantejament és evident: si prové de sectors de la dreta, resulta sorprenent la poca confiança en la democràcia quan es pressuposa que qualsevol nou votant votarà esquerres.
En segon lloc, la realitat i la història ho desmenteixen. Durant anys es va sostenir que rebaixar l’edat de vot als 16 anys beneficiaria partits d’esquerra, especialment formacions com Podemos. Tanmateix, l’evolució recent del vot juvenil a diversos països europeus —inclosa Espanya— mostra una tendència creixent cap a discursos nacionalistes i fins i tot d’extrema dreta. Per tant, no es pot afirmar que ampliar el cens impliqui un gir cap a l’esquerra; pot ser fins i tot el contrari.
Un cas similar es va produir amb el sufragi femení durant la Segona República. Tot i ser un avenç progressista indiscutible, part de l’esquerra temia que beneficiés les dretes, considerant les dones més influenciables per l’Església i l’entorn familiar. I, en aquell moment, els resultats semblen haver confirmat parcialment aquest temor.
El debat, doncs, no hauria de centrar-se exclusivament en l’impacte electoral, perquè això buida de contingut la dimensió ètica de la mesura. El que és essencial no és a qui votaran aquests nous espanyols, sinó reconèixer el seu dret —per pura justícia— a reintegrar-se a la comunitat política.
Tampoc no és vàlid l’argument que votaran persones que ni viuen ni cotitzen aquí. La Constitució reconeix el dret de qualsevol espanyol a entrar i sortir del territori nacional, i la legislació regula les obligacions fiscals segons la residència efectiva. Pensar el contrari implicaria qüestionar el dret de vot de persones a l’atur, pensionistes o ciutadans amb rendes exemptes. La ciutadania no és un contracte laboral, sinó un estatus jurídic reconegut constitucionalment.
Finalment, les dades mostren que la participació dels espanyols residents a l’estranger és baixa, al voltant del 10% del cens CERA. A més, el seu impacte electoral és limitat: en les dues darreres eleccions generals només han contribuït a decidir un diputat en cada cas.
Per tant, ni per xifres ni per realitat, sembla que hi hagi motius per témer un augment d’espanyols al món.