El Quart Cinturó que Catalunya continua esperant
La situació a l’AP-7 no ha millorat des que vam escriure aquestes línies fa més d’un any. Ha empitjorat. L’increment de trànsit provocat per l’eliminació dels peatges continua generant retencions de diversos quilòmetres diàriament, especialment als accessos a Barcelona i a les grans interseccions de l’àrea metropolitana.
El transport de mercaderies —columna vertebral de l’economia catalana— continua pagant el preu d’una congestió que cap polític ha tingut la voluntat ni la capacitat de resoldre. El Quart Cinturó, la B-40, continua sent una infraestructura a mig fer, un projecte que es projecta des dels anys seixanta del segle passat i que, a aquest pas, podria no completar-se en el que resta de segle XXI.
Les dades són eloqüents per si soles. El tram de la B-40 que ja està en servei registra gairebé 40.000 vehicles diaris, una xifra que demostra sense ambigüitats que la demanda existeix, que la infraestructura funciona quan existeix, i que la seva absència és una sagnia constant per a la mobilitat i l’economia de les comarques del Vallès i el Baix Llobregat. La connexió entre Olesa de Montserrat i Viladecavalls, inaugurada el març de 2024, ha absorbit una part considerable del trànsit que abans circulava per l’A-2 i les carreteres provincials, però la manca d’un enllaç directe al seu extrem sud continua generant colls d’ampolla i elevats índexs de sinistralitat. El Ministeri de Transports ha pressupostat 32,6 milions d’euros per tancar aquesta bretxa entre Abrera i Esparreguera, amb una previsió de finalització per a la tardor de 2026. Bé. Però és un pedaç. Només un pedaç.
Perquè el gruix del problema continua intacte. El tram entre Terrassa i Sabadell —l’anomenada Ronda Nord, tot just deu quilòmetres— amb prou feines acaba de veure aprovat el seu traçat definitiu el setembre de 2025, amb inici d’obres previst per al 2028, si tot va bé, cosa que a Catalunya mai no va bé en aquestes matèries. El tram entre Sabadell i Granollers, els 27,5 quilòmetres que completarien realment el cinturó orbital de Barcelona, té l’estudi d’impacte ambiental caducat. Caducat. Una infraestructura projectada per servir a més de tres milions d’habitants i l’estudi mediambiental està caducat. Això, en qualsevol país amb una mínima cultura de gestió pública, seria un escàndol de primera magnitud.
La finalització del Quart Cinturó no és un caprici urbanístic ni un luxe prescindible: és una necessitat estructural. Permetria redistribuir el flux de trànsit de manera racional, descongestionant l’AP-7 i l’A-2, reduint temps de desplaçament, retallant emissions contaminants i abaratint els costos operatius del transport. Connectaria de manera eficient les comarques del Vallès i el Baix Llobregat amb la resta de l’àrea metropolitana, impulsant un desenvolupament econòmic més equilibrat i reforçant tant les zones industrials com les residencials. No és només una inversió en infraestructura: és una aposta per la competitivitat de Catalunya, per la seva normalització com a regió europea moderna.
Els moviments ecologistes i algunes associacions agràries continuaran oposant-s’hi. És el seu dret i la seva rutina. Però, com demostren la C-25, l’Eix Transversal que uneix Cervera amb Girona, o el Túnel de Bracons entre Vic i Olot, aquestes obres es poden executar amb rigor ambiental i respecte pel paisatge. L’argument ecologista, legítim en el seu origen, no pot convertir-se en un veto permanent al desenvolupament d’infraestructures que milions de ciutadans necessiten per treballar, per moure’s, per viure.
I aquí arribem al nus del problema. Perquè l’obstacle principal ja no és l’ecologisme ni la complexitat tècnica ni tan sols l’oposició dels agricultors. L’obstacle principal es diu Salvador Illa, i seu al Palau de la Generalitat amb una legitimitat democràtica que, a hores d’ara, exigeix una rendició de comptes sense contemplacions.
El president Illa ocupa el càrrec des de l’agost de 2024. No va presentar pressupost propi per al 2024, argumentant que era massa aviat. No el va poder presentar per al 2025, cosa que ja era més difícil de justificar. I el mateix 18 de març de 2026, el seu Govern va retirar el projecte de pressupostos per al 2026 davant la manca d’acord amb ERC, que va presentar una esmena a la totalitat. Catalunya continua governant-se amb els comptes prorrogats del 2023. Un govern que no té pressupost propi després de gairebé dos anys al poder no és un govern que governa: és un govern que malviu, que gestiona la inèrcia burocràtica mentre les infraestructures es podreixen sobre el paper.
Salvador Illa s’omple la boca de promeses sobre la B-40. Ha reconegut públicament la necessitat de completar el Quart Cinturó fins a Granollers. El seu secretari d’Infraestructures visita centres de conservació de carreteres i parla amb alcaldes. La B-40 apareix als titulars del Pla d'Infraestructures de Transport de Catalunya 2025-2050, aquell document a llarg termini que serveix per ajornar sine die les decisions urgents. Però sense pressupost, les promeses són paper mullat. Sense pressupost, les reunions són teatre. Sense pressupost, Catalunya sagna a les seves carreteres mentre el president es dedica a sobreviure políticament a base de cessions a uns socis que boicotegen sistemàticament qualsevol projecte de modernització.
ERC fa anys que bloqueja la B-40 amb arguments mediambientals que no manté amb el mateix zel quan es tracta d’altres prioritats. El PSC, que abans de governar tenia la B-40 com a condició innegociable per als pressupostos d’Aragonès, ara que governa no troba la manera d’imposar-la. La paradoxa seria còmica si no fos a costa dels ciutadans del Vallès, dels transportistes del Baix Llobregat, de cada conductor que perd hores al volant en una AP-7 col·lapsada mentre els seus representants polítics negocien la seva supervivència parlamentària.
Com van demostrar els tràgics successos de València fa més d’un any, un territori que posa el seu futur en mans de polítics en lloc d’experts i planificadors tècnics es condemna a pagar les conseqüències amb vides i amb prosperitat. Catalunya té la capacitat tècnica, la demografia, l’economia i la necessitat objectiva de completar el Quart Cinturó. El que li falta és un govern amb l’autoritat, la voluntat i els recursos pressupostaris per fer-ho. El que té, en canvi, és un president que promet i no executa, que ha prorrogat pressupostos aliens i no ha pogut aprovar els propis, que parla d’infraestructures de futur mentre el present s’embussa a les seves carreteres.
El poble català no es mereix això. Mereix un Govern que governi.