Setmana Santa i paciència
Hi ha frases que neixen amb vocació d’epitafi, i la del meu amic —“en aquesta Setmana Santa cal més paciència que un sant”— no n’és una excepció: descriu el país millor que qualsevol informe de l’INE, però amb més encens i menys vergonya.
Perquè arriba la Setmana Santa i Espanya entra en aquell estat de suspensió moral en què tot es justifica: el embús no és embús, és recolliment; el retard no és incompetència, és tradició; i la clavada del bitllet no és abús, és penitència. Aquí no viatgem: peregrinem. Encara que el destí sigui Benidorm i l’únic miracle esperat sigui trobar lloc per aparcar.
Les carreteres, per exemple. No es col·lapsen: desfilen. Quilòmetres de cotxes avançant amb la solemnitat d’un pas processional, però sense banda de música que ho dignifiqui. El conductor mitjà, atrapat entre un camió i un SUV amb més fe que intermitents, comença recordant-se de tots els sants del calendari… i acaba inventant-ne de nous.
Després hi ha el tren, aquell acte de fe sobre rails. Comprar un bitllet s’ha convertit en una mena d’indulgència plenària: pagues, esperes i reses perquè alguna cosa —el que sigui— funcioni. La puntualitat ja és una relíquia, i la seguretat, un concepte que es menciona en veu baixa, com si fos de mala educació demanar-la en veu alta. “Arribaràs”, et diuen. Però no especifiquen ni quan ni com, que també té el seu misteri.
I si decideixes volar, prepara’t per al veritable viacrucis: preus que pugen més ràpid que qualsevol resurrecció. El bitllet d’avió ha deixat de ser un mitjà de transport per convertir-se en una experiència espiritual completa. Pagues una fortuna, fas cua com a acte d’humilitat i finalment t’asseus en un seient dissenyat per algun enemic íntim de la columna vertebral. Això sí, amb vistes a l’ala, per si vols reflexionar sobre l’efímer de la vida.
En aquest país hem aconseguit una cosa admirable: convertir el caos en costum i la resignació en virtut. Ens diuen que tinguem paciència, i la tenim. Ens diuen que és el que hi ha, i assentim. Ens diuen que tot funciona “raonablement bé”, i ho repetim com un mantra, no fos cas que algú s’atrevís a comprovar-ho.
Així que sí, té raó el meu amic: cal més paciència que un sant. Però no per devoció, sinó per supervivència. Perquè aquí, en lloc de millorar les coses, preferim canonitzar l’espera.
I mentrestant, continuem avançant, lentament, com en processó. Això sí, sense saber gaire bé si anem cap a la redempció… o simplement cap al següent peatge, el paguem amb monedes o amb paciència.