Barcelona: l’embús perpetu
Barcelona solia ser una joia del Mediterrani. Cosmopolita, vibrant, orgullosa de la seva identitat i de la seva obertura al món. Avui, n’hi ha prou d’intentar creuar la ciutat amb qualsevol mitjà de transport per descobrir com una promesa de convivència i mobilitat sostenible s’ha convertit en una trampa diària que ofega ciutadans i visitants per igual.
El col·lapse de la mobilitat urbana
El trànsit barceloní transcendeix la mera molèstia: s’ha convertit en el símbol més visible d’una gestió urbana desacertada. L’administració local, abanderada de polítiques que es defineixen com a progressistes i transformadores, ha promès durant anys pacificar el trànsit i retornar la ciutat als seus habitants. Tanmateix, el resultat ha estat un paisatge urbà cada cop més gris, fragmentat i disfuncional.
Els trajectes que abans requerien 20 o 30 minuts s’han transformat en veritables expedicions urbanes. Rutes històriques que connectaven barris emblemàtics amb el centre han desaparegut del mapa pràctic de la ciutat. Carrers seccionats, restriccions aplicades sense una anàlisi prèvia rigorosa, zones de baixes emissions que, lluny de portar aire de renovació, han generat nous colls d’ampolla en artèries alternatives.
La paradoxa és evident: mentre es multipliquen les restriccions al trànsit privat, els embussos no disminueixen, sinó que es desplacen i concentren. La contaminació persisteix i, el que és pitjor, la paciència ciutadana s’erosiona dia rere dia.
La trampa del transport públic
La incoherència del sistema s’estén al transport públic, que hauria de ser l’alternativa natural al vehicle privat. Durant els mesos d’estiu, quan la demanda turística arriba al seu punt àlgid, les freqüències es redueixen paradoxalment sota l’excusa dels "horaris d’estiu". El resultat és previsible: milers de residents suporten vagons saturats mentre intenten arribar puntuals a la feina, competint per l’espai amb un turisme massiu que la mateixa ciutat fomenta.
Quan no és la saturació estacional, són les interrupcions del servei —vagues encobertes, avaries recurrents, obres mal planificades— les que compliquen encara més una mobilitat ja de per si precària.
El cercle viciós de la mala planificación
Cada decisió municipal, lluny de resoldre els problemes existents, sembla afegir nous obstacles al paisatge urbà. Carrers tallats per obres que s’eternitzen sense justificació aparent, places d’aparcament suprimides sense oferir alternatives realistes, carrils bici que, tot i benintencionats, sovint només traslladen el col·lapse circulatori a altres vies.
El problema de fons és la desconnexió entre la planificació teòrica i la realitat pràctica. Les polítiques de mobilitat es dissenyen des de despatxos sense tenir prou en compte els patrons reals de desplaçament d’una ciutat complexa, diversa i en constant transformació.
Una ciutat que perd la seva ànima
Barcelona s’ha ensorrat no només en el seu paisatge físic —cada cop més fragmentat per barreres arquitectòniques i senyalització restrictiva— sinó també en el seu ànim col·lectiu. La ciutat que un dia irradiava optimisme i dinamisme econòmic, ara transmet una sensació de resignació i cansament generalitzat.
El deteriorament de la mobilitat urbana és símptoma d’un problema més profund: la pèrdua de visió estratègica sobre quin tipus de ciutat volem construir i per a qui.
El silenci electoral dels ciutadans
Hi ha una paradoxa democràtica particularment cruel en tot aquest procés. Els ciutadans que cada dia pateixen les conseqüències d’aquestes polítiques de mobilitat es troben en una situació d’indefensió política. Les decisions sobre trànsit i transport, gestionades per departaments tècnics municipals, rarament són objecte de debat electoral directe.
Quan arriben les eleccions —les properes d’aquí a dos anys— els votants decideixen sobre programes generals, promeses vagues i cares conegudes, però no sobre la gestió concreta del dia a dia urbà. Els candidats parlen de grans projectes i visions de futur, però eviten pronunciar-se sobre la realitat quotidiana del ciutadà que necessita dues hores per creuar una ciutat de mida mitjana.
Aquesta desconnexió entre la democràcia electoral i la gestió tècnica municipal crea un espai d’impunitat política on les males decisions es perpetuen sense conseqüències electorals directes.
El risc de la irrellevància urbana
El perill més gran que afronta Barcelona no és convertir-se en una ciutat congestionada —ja ho és— sinó transformar-se en una urbs irrellevant. Cada dia que passa, la ciutat s’assembla més a un poble perdut entre muntanyes que no a una metròpoli europea amb projecció internacional.
Les empreses dubten abans d’establir-se en una ciutat on la mobilitat laboral és un problema diari. Els talents professionals consideren altres opcions. Els mateixos barcelonins emigren cap a municipis de l’àrea metropolitana on la qualitat de vida urbana no s’ha deteriorat tant.
La tragèdia de les oportunitats perdudes
El més dolorós d’aquesta situació és el seu caràcter evitable. Barcelona tenia —i encara té— tots els elements per desenvolupar un model de mobilitat intel·ligent, sostenible i eficient. La tecnologia existeix, els recursos econòmics estaven disponibles, i la ciutadania mostrava disposició al canvi.
Es podria haver apostat per una planificació urbana basada en dades reals i no en dogmes ideològics. Es podria haver compatibilitzat la protecció mediambiental amb l’activitat econòmica i el dret fonamental a una mobilitat digna. Es podria haver construït un model de ciutat que fos referència internacional.
Es podria, però es va triar no fer-ho.
Conclusió: Barcelona en una cruïlla
Avui, Barcelona representa l’exemple paradigmàtic de com una mala gestió urbana pot transformar una joia mediterrània en una ciutat que perd progressivament el seu atractiu i la seva funcionalitat. No és només una qüestió de trànsit: és una qüestió de model de ciutat, de visió de futur i, en última instància, de respecte envers els ciutadans que l’habiten.
La ciutat encara pot rectificar, però cada dia que passa sense canvis estructurals és un dia més a prop del punt de no retorn: convertir-se en una relíquia turística sense ànima urbana, més semblant a un parc temàtic que a una metròpoli viva i dinàmica.