La batalla per Barcelona enfronta les “famílies” de Puigdemont i Trias
Hi va haver un temps en què el gran problema de Convergència —després PDeCAT, després Junts, després ja veurem— era trobar vots a Barcelona. Ara el problema és un altre: trobar un candidat que no surti corrents.
La situació comença a semblar més una convocatòria de càsting que unes primàries. En els últims mesos han sonat Josep Rius, Jordi Martí Galbis, Jaume Alonso-Cuevillas, Pilar Calvo, Tatxo Benet, Joaquim Forn, Artur Mas i algun altre “perfil independent” que segurament va apagar el mòbil en veure la trucada de Waterloo. A aquest ritme, Junts corre el risc real de presentar més aspirants a alcalde que regidors a l’Ajuntament.
El problema no és només de noms. És existencial. Xavier Trias va deixar una herència incòmoda: va guanyar les eleccions de 2023 però no l’alcaldia. Aquest “vam guanyar però ens la van robar” funciona molt bé com a relat de sobretaula, però bastant pitjor com a estratègia política dos anys després. Substituir Trias significa heretar una barreja tòxica de nostàlgia convergent, victimisme institucional i expectatives impossibles.
I a més ningú no es vol immolar. Perquè el candidat de Junts a Barcelona ja sap diverses coses abans de començar: que Carles Puigdemont tindrà l’última paraula, que l’aparell desconfia de les primàries, que el sector triasista tampoc no vol perdre el control i que Jaume Collboni ocuparà el centre polític mentre l’independentisme urbà continua fragmentant-se. És a dir: un entorn ideal perquè triomfin els socialistes.
La direcció de Junts va intentar evitar l’espectacle col·locant Josep Rius com a candidat de consens. Va durar aproximadament el mateix que un aparcament gratuït a l’Eixample. Jordi Martí Galbis es va plantar, va exigir primàries i Rius va acabar retirant-se “per evitar divisions”.
Però lluny de tancar-se la crisi, allò va obrir una nova temporada de la sèrie. Jaume Alonso-Cuevillas va deixar caure el seu interès. Pilar Calvo va aparèixer com a candidata alternativa amb beneplàcit implícit de l’entorn Boye-Puigdemont. I, mentrestant, Jaume Giró s’allunyava elegantment de l’incendi dient, bàsicament, que no reconeixia el partit al qual havia entrat. Tot això transmet una sensació curiosa: Junts sembla un partit on ningú mana del tot, però tothom veta.
El més fascinant és que Barcelona hauria de ser la joia estratègica del partit. És la capital, l’aparador internacional i el lloc on l’antic espai convergent es jugava històricament la respectabilitat burgesa. Però avui Junts transmet exactament el contrari: improvisació, lluites internes i una nostàlgia permanent de quan Xavier Trias semblava un senyor normal comparat amb la resta del tauler.
Mentre PSC, Comuns i ERC ja treballen pensant en 2027, Junts continua atrapat en una discussió interna que barreja egos, famílies polítiques i trucades transfrontereres. I potser aquí hi ha l’explicació de fons: el problema no és escollir candidat. El problema és que Junts encara no sap què vol ser a Barcelona. Un partit postconvergent moderat? Un instrument de Puigdemont? Una plataforma municipalista? Un club de veterans?
Fins que no responguin això i continuïn permetent a Puigdemont decidir, continuaran acumulant aspirants.