Rebel·lió a Barcelona: Jordi Martí manté un pols contra Puigdemont i Turull

Jordi Martí Galbis, hereu polític de Xavier Trias i actual líder municipal de Junts a l’Ajuntament després de la dimissió de l’anterior, ha decidit plantar cara a la direcció del partit i mantenir la seva candidatura a l’alcaldia de Barcelona per al 2027. El moviment suposa un desafiament directe a Puigdemont i Jordi Turull, que intentaven tancar una candidatura controlada des de dalt i evitar unes primàries que podrien convertir-se en un espectacle de divisió interna.

Durant mesos, la cúpula de Junts ha buscat desesperadament un candidat “estrella” per a Barcelona. Han sondejat noms com Artur Mas, Tatxo Benet o Joaquim Forn. Cap d’ells no va voler assumir l’encàrrec. La realitat és demolidora: el partit que durant dècades va dominar Catalunya i durant diversos anys Barcelona ja no troba lideratge clar ni relleu sòlid.

En aquest buit apareix Jordi Martí. Un polític clàssic de l’univers convergent, amb aparell, militància i estructura municipal, però sense el perfil mediàtic que Puigdemont desitja per recuperar la capital catalana. El problema per a la direcció és que Martí sí que té una cosa que a Junts comença a escassejar: suport intern real i legitimitat entre les bases. Xavier Trias el va beneir com a successor i bona part de la militància barcelonina el considera “el candidat natural”.

Aquí hi ha la veritable rebel·lió

Martí no només vol ser candidat. Vol obligar Junts a retratar-se. Exigeix primàries i reclama que la militància decideixi. El seu missatge és una càrrega de profunditat contra la cultura política que domina avui el partit: decisions preses des de la cúpula molt llunyana de Waterloo, lideratges imposats i control absolut des de l’entorn de Puigdemont. “No vull ni imaginar que la decisió es prengui fora del procés democràtic”, va arribar a afirmar a La Vanguardia.

L’escena resulta especialment simbòlica perquè Junts va néixer prometent transversalitat, renovació i democràcia interna després de la implosió de Convergència. Tanmateix, gairebé una dècada després, el partit funciona cada vegada més com una estructura vertical al voltant del lideratge de Puigdemont i del nucli dur controlat per Turull i Josep Rius.

Barcelona importa massa per deixar-la escapar

Junts sap que perdre definitivament la capital catalana (recordem que a les municipals del 2023 va ser la força més votada tot i que no governa la ciutat) equivaldria a admetre la fi de la vella hegemonia convergent. Des de la marxa de Xavier Trias, el partit ha quedat atrapat entre la nostàlgia del passat i la incapacitat de construir un nou lideratge urbà potent. Mentre el PSC de Jaume Collboni consolida poder institucional i ERC intenta sobreviure al seu desgast, Junts continua buscant candidat com qui busca un salvador.

La paradoxa és brutal: l’únic dirigent disposat a donar la batalla real és precisament l’home que la direcció preferia evitar. El que passa a Barcelona no és només una disputa municipal. És el símptoma d’una crisi més profunda dins de Junts. La rebel·lió de Jordi Martí acaba d’obrir aquesta esquerda. I pot ser molt més perillosa per a Puigdemont del que sembla.

Perquè el partit fa anys que viu del lideratge emocional de Puigdemont, però cada vegada li costa més construir quadres sòlids, discurs municipal i projecte de gestió. L’independentisme de confrontació mobilitza en campanya, però no garanteix alcaldies ni ciutats.