Ens podem conformar amb la Fórmula 1 cada dos anys a Catalunya?
La pregunta no és esportiva. És econòmica. És estratègica. I és, sobretot, política. Pot Catalunya resignar-se a celebrar un Gran Premi de Fórmula 1 cada dos anys, com si fos una fira itinerant que apareix i desapareix segons el calendari? És aquest el nivell d’ambició que mereix un territori que presumeix de lideratge industrial, tecnològic i turístic?
El Circuit de Barcelona-Catalunya no és només una pista d’asfalt a Montmeló. És un motor econòmic que genera desenes de milers de visitants, impacte hoteler, restauració, ocupació directa i indirecta i projecció internacional. La Fórmula 1 no és un caprici elitista: és un aparador global amb milions d’espectadors i una plataforma d’atracció d’inversió per a la comarca del Vallès Oriental, amb Granollers al capdavant, fonamentalment.
Perdre l’anualitat del Gran Premi no és una anècdota del calendari. És un símptoma.
De la prioritat ideològica a la negligència econòmica
Durant anys, la política catalana —sota governs marcadament sobiranistes— va estar concentrada en una agenda identitària gairebé exclusiva. El “procés” ocupava el centre del debat, de l’estratègia, del relat i, en massa ocasions, de la gestió. Mentrestant, qüestions estructurals com infraestructures, competitivitat internacional o grans esdeveniments quedaven en segon pla.
La negociació amb la F1 no es guanya amb discursos simbòlics. Es guanya amb planificació, inversió, estabilitat institucional i visió a llarg termini. I aquí és on Catalunya va començar a perdre posicions davant d’altres destinacions disposades a pagar més, negociar millor i oferir garanties polítiques.
El resultat és evident: rotacions, incertesa i pèrdua de pes en el calendari mundial.
La competència no dorm
Madrid ha mogut fitxa. Altres països han entrat amb talonari i estratègia. La Fórmula 1 és avui un negoci global on la competència és ferotge. Si tu dubtes, un altre ocupa el teu lloc. Si tu polititzes, un altre professionalitza.
No es tracta de nostàlgia ni de romanticisme automobilístic. Es tracta d’entendre que un esdeveniment així mou centenars de milions d’euros en impacte econòmic. Hotels plens. Restaurants a vessar. Transport activat. Proveïdors treballant. Ocupació temporal i permanent.
De debò ens podem permetre tractar això com una cosa secundària?
El cost de la desídia
La desídia no sempre és visible el primer dia. Es nota quan els contractes es renegocien a la baixa, quan el calendari et relega o quan la inversió privada percep inseguretat. La marca Catalunya, durant anys, va estar associada més al conflicte polític que a l’estabilitat empresarial.
I els grans esdeveniments fugen del soroll.
El problema no és només perdre una anualitat fins al 2030, com a mínim. El problema és el missatge que s’envia: que no hem sabut cuidar el que funciona. Que mentre es dedicaven energies a debats identitaris interminables, es descuidaven actius estratègics que garanteixen riquesa i llocs de treball.
Resignació o reacció?
Ara la responsabilitat recau en la Generalitat de Catalunya actual. Recuperar l’anualitat no serà senzill. Exigeix inversió, visió i una política econòmica centrada en resultats, no en gestos.
Catalunya no pot viure de rotacions. No pot conformar-se amb ser seu intermitent d’un dels espectacles esportius més grans del món. Si aspirem a ser potència industrial, turística i tecnològica, hem d’actuar com a tal.
La Fórmula 1 cada dos anys no és una solució: és una advertència. I les advertències, si no s’atenen, acaben convertint-se en comiats.