Tots contents: Illa veurà aprovat el seu pressupost i Junqueras es penja medalles. ¡Visca la singularitat!
No és una casualitat. No és una coincidència tècnica. Tampoc és una brillant negociació a favor de l’interès general dels catalans. És, senzillament, un intercanvi de favors. Un intercanvi polític de manual. I, una vegada més, Oriol Junqueras surt guanyant i per partida doble: treu profit financer i notorietat a Catalunya i s’avança a la desitjada foto de Sánchez amb Puigdemont, colant‑se per davant del fugat i certificant que ell sí està “alliberat” i perdonat per “Espanya”, no com el senyor de Waterloo. Catalunya és un continu teatre de gestos i codassos entre figurants que una vegada van ser primers actors.
La aprovació del pressupost de Salvador Illa no arriba gratis. Mai ho ha fet. A canvi, Esquerra Republicana obté (teòricament) el que porta anys perseguint en la seva particular carrera amb Junts per veure “qui aconsegueix la més grossa”: més control financer, més capacitat de decisió sobre els diners i una condonació de deute pactada directament amb Pedro Sánchez a Madrid, sota la tutela complacent del Ministeri d’Hisenda. Tot això, això sí, embolcallat en el llenguatge amable de la “normalització institucional” i el “diàleg”, que no falti!
Però anem als fets, no al relat. La cridada condonació de deute —que es ven com un alleujament històric per a Catalunya— no és diners regalats ni una victòria econòmica, sinó una reasignació comptable decidida per l’Estat. Deute que desapareix del balanç autonòmic però que no s’evapora: es redistribueix, es mutualitza i es trasllada al conjunt dels contribuent espanyols. És a dir, es paga igual, però amb menys soroll polític a Barcelona i més silenci administratiu a Madrid (Moncloa).
Qui capitalitza l’operació? Junqueras.
Qui la necessita per sostenir‑se? Pedro Sánchez.
Qui l’utilitza per legitimar la seva presidència? Salvador Illa.
ERC aconsegueix alguna cosa encara més important que la quitança de deute: participar en la gestió financera futura, influir en el creixement pressupostari i consolidar el seu paper com a actor imprescindible del poder. No governa formalment, però condiciona, i molt. És l’estratègia clàssica republicana: perdre vots, però guanyar poder real.
Mentrestant, Illa accepta el peatge. Aprova el pressupost, salva la legislatura i es presenta com el president “responsable” que dialoga i pacta. Però ho fa cedint sobirania financera, hipotecant decisions futures i consolidant un model en què el Govern depèn més de pactes polítics que d’una majoria sòlida. I, el que és pitjor per a ell, sabent que és molt possible que no vegi ni una d’aquestes concessions “regalades” posada en marxa, ja que és més que probable que el Congrés no les aprovi.
No només tindrà en contra Junts (amb el seu atac de “cornuts” corresponent per no haver estat seva la idea conciliada), sinó que els socis valencians (Compromís), els gallecs (BNG) o els aragonesos (Xunta aragonesista) tindran molts problemes a donar el seu ok quan estan pensant en els vots que poden perdre en les pròximes eleccions (els aragonesos) o en les següents autonòmiques mès tardies, la resta.
En qualsevol cas, Pedro Sánchez, fidel al seu estil, compra temps. Compra una suposada estabilitat parlamentària amb un dels seus socis més importants. Compra silenci. Ho fa amb recursos públics, amb enginyeria fiscal i amb una narrativa dissenyada per evitar el debat de fons: la desigualtat territorial en el tracte financer i l’ús dels diners com a moneda de canvi polític.
Tot això es presenta com un avanç, com una solució estructural. Però no ho és. És pa per avui i deute per demà, encara que no aparegui als titulars. Junqueras no enganya ningú. Fa política. I surt guanyant. Guanya control, guanya influència, guanya relat. I ho fa a canvi d’alguna cosa que no li costa massa: aprovar un pressupost que ja estava dissenyat per ser aprovat, sempre que el preu fos l’adequat.
La pregunta no és si ERC ha negociat bé. Ho ha fet. La pregunta és qui pagarà la factura i quin model polític es consolida. Perquè quan el diner públic es converteix en moneda de supervivència política, la transparència perd i la ciutadania també. És a dir, perdem tots menys els polítics que segueixen mantenint la cadira o vivint del cuento.