Alejandro Fernández (PP) dona un toc a Josep Rull i assenyala que s’equivoca
Fernández sosté que a l’hemicicle “l’únic límit en el debat parlamentari és la llei, no el seu criteri personal sobre el que és o no ofensiu”. Va afegir que “no pot ser que Rull es passi cada ple interrompent els oradors”.
A més, Fernández va assenyalar que quan un discurs incorre en “calúmnies, injúries o un altre delicte contra l’honor”, correspon recórrer als tribunals. “A mi m’han dit de tot des del faristol del Parlament, i no em passo el dia ploriquejant com un preescolar”, va apuntar Fernández.
Context i implicacions
La disputa gira entorn del paper de la presidència del Parlament i com aquesta regula els torns, les intervencions i la línia entre el que és debat parlamentari legítim i el que pot considerar-se discurs ofensiu.
Alejandro Fernández defensa una concepció més liberal i oberta del debat parlamentari —on la llei marca el límit— davant del que considera una actuació més intervencionista per part de Rull.
El xoc també evidencia les tensions polítiques que existeixen al Parlament català, no només entre formacions de signe diferent, sinó també en la pròpia funció de moderació del president de la cambra.
Què està en joc?
La manera com s’interpretin els límits del discurs polític al Parlament pot afectar tant el funcionament de l’òrgan com la percepció pública de la seva legitimitat. L’incident posa de relleu fins a quin punt els rols institucionals poden ser objecte de crítica política, i com els representants poden interpretar de manera molt diferent la funció d’aquests rols.
A més, l’esment explícit de formacions com Vox i AC suggereix que les reflexions no són només de naturalesa procedimental, sinó fonamentalment ideològica: quins discursos han de tenir espai? quin és el rol del moderador? Pot un sistema de llibertats com l’espanyol (i català) basar-se en el que agradi o desagradi al president de la cambra al seu lliure arbitri quan no és del seu grat personal?
La realitat és que Rull ha de canviar de postura i començar a ser més permissiu i obert. I, sobretot, adonar-se que després de 40 anys de “mando i ordeno” i autoatorgar-se el paper de cuidadors del “pensament únic català” existeixen altres partits, altres pensaments i altres polítiques que no tenen res a veure amb les de Convergència /Junts.