Pagar per viatjar (com sardines), una altra vegada

Tanmateix, per a l’usuari que cada matí s’enfronta a l’andana amb la incertesa com a única companya de viatge, aquest anunci no sona a recuperació, sinó a una broma de mal gust. Perquè tornarem a pagar, sí, però ho farem per rebre exactament el mateix de sempre: retards, un servei deficient, escassetat d’informació puntual i la humiliant sensació de viatjar, quan ho aconsegueixes, com sardines en llauna.

La història d’aquesta gratuïtat va començar el passat 20 de gener després del tràgic accident a Gelida que es va cobrar la vida d’un maquinista. Aquell succés no va ser un incident aïllat, sinó el símptoma definitiu d’una xarxa ferroviària afectada durant dècades per la desinversió i la manca de manteniment estructural. En aquell moment, l’administració va reconèixer implícitament que no podia cobrar per un servei que, senzillament, no funcionava. Va ser una compensació pel caos, una treva econòmica davant una infraestructura que queia i continua caient a trossos després d’anys d’abandonament.

Segons el Govern, el servei ja ha recuperat el 90% del seu volum habitual de passatgers, cosa que interpreten com un senyal de confiança restaurada. No serà que molta gent no té cap altra manera de moure’s? També ens diuen que la xarxa opera al 96% del seu potencial i que les obres d’emergència —en les quals s’han invertit uns 186 milions d’euros— han estabilitzat els punts més crítics. Però, què significa aquest 96% per a algú que espera, sense saber fins quan, a l’estació de Mataró o de Sant Vicenç de Calders?

La realitat tècnica, despullada de l’optimisme institucional, indica que encara queden 157 limitacions temporals de velocitat (LTV) actives a la xarxa. És a dir, 157 punts on els trens han de frenar perquè la via no garanteix la seguretat necessària per circular a velocitat normal. Tot i que s’han mobilitzat més de 400 operaris i executat 31 actuacions d’emergència en talussos i trinxeres, el sistema continua sent un mosaic de pedaços. Com bé assenyala la plataforma Dignitat a les Vies, s’està demostrant una desconnexió total amb la realitat diària de trens i andanes. No es pot parlar de normalitat quan línies com la R15 només reobren parcialment i amb limitacions que llastren qualsevol intent de puntualitat.

L’aspecte més sagnant d’aquest retorn al pagament és la persistència de la saturació. A la línia R1 del Maresme, per exemple, els usuaris denuncien tant la manca de freqüència de trens com la conseqüent afluència massiva de passatgers. Com es justifica cobrar una tarifa, per molt bonificada que sigui, quan el servei bàsic de confort i dignitat mínima no està garantit? La resposta de l’administració és la promesa de nous trens d’Alstom que mai arriben. De les 70 unitats que ja haurien d’estar circulant, ni una sola ha estat lliurada a causa de fallades en els criteris de seguretat. Se’ns demana que tornem a pagar per un servei suposadament renovat la millora del qual, amb sort, començarà a materialitzar-se el 2027. És un contracte leoní on l’usuari sempre hi perd.

La fi de la gratuïtat se’ns ven com un pas cap a l’estabilització, però per a molts ciutadans és un pas en fals. El cost de Rodalies tornarà a ser no només el del bitllet, sinó el de l’estrès de no arribar a la feina o a classe, el de les hores perdudes en túnels o el de la inseguretat constant.

El sistema tarifari que torna aquest dissabte intentarà suavitzar el cop amb abonaments per a viatges il·limitats, buscant un model híbrid que no sigui tan feixuc com l’anterior a la crisi. Però el problema mai va ser exclusivament el preu. Perquè el veritable privilegi seria tenir un tren que arribi a la seva hora, que no se suprimeixi sense avís previ i que no obligui treballadors o estudiants a amuntegar-se en vagons obsolets.

Mentre el Ministeri de Transports i la Generalitat es feliciten per haver gastat milions en “obres d’emergència” per salvar els mobles després del desastre, l’usuari veu com la factura torna a la seva butxaca sense que els problemes estructurals hagin desaparegut. Les autoritats asseguren que anem camí de la normalitat. És a dir, un sistema mediocre que sobreviu a base de pedaços i promeses electorals.

En definitiva, no celebrem la recuperació d’un servei, sinó la fi d’una penitència econòmica que les administracions es van veure obligades a concedir per vergonya. A partir d’aquest dissabte tornarem a validar els nostres títols de transport, a pagar pels mateixos retards, per la mateixa manca d’informació i pel mateix amuntegament. La diferència és que ara, a més del temps i la paciència, també ens costarà diners.