Palafrugell deixa d’exigir el català als socorristes per manca de candidats
La decisió d’un municipi de la Costa Brava gironina, en concret Palafrugell, d’eliminar —o almenys flexibilitzar— el requisit d’acreditar coneixement de català per exercir determinats llocs públics no s’hauria de llegir com una esmena a la política lingüística, sinó com una esmena a la realitat.
Durant anys, el domini del català ha estat una condició lògica i defensable en l’administració pública catalana: garanteix drets lingüístics, protegeix un patrimoni cultural i ordena la convivència en una comunitat bilingüe. Sobre el paper, el model és coherent. El problema apareix quan la teoria xoca amb una evidència molt menys sofisticada: no hi ha prou professionals.
La qüestió, doncs, deixa de ser lingüística i passa a ser funcional. Què ha de prevaldre: la garantia formal d’un requisit o la prestació efectiva d’un servei? Dit d’una altra manera: és preferible un sistema impecable en les seves normes, però incapaç de cobrir necessitats bàsiques, o un que, encara que imperfecte, hi dona resposta?
El cas de Palafrugell, municipi eminentment turístic que multiplica de llarg la seva població estival respecte als seus habitants, apunta clarament cap a la segona opció. No es tracta d’una renúncia ideològica, sinó d’una adaptació pragmàtica. En àmbits especialment sensibles —sanitat, atenció social, serveis essencials— la manca de personal no és un inconvenient menor: és un fall estructural que impacta directament en la vida quotidiana dels ciutadans.
Si no, que ho preguntin als usuaris de la sanitat de les Illes Balears, que no fa gaire van veure com l’escassetat de metges deixava serveis sense cobrir per culpa d’unes capacitacions en llengua catalana absurdes per tractar malalts. De fet, a la mateixa Catalunya —com avui a Palafrugell— s’han produït casos semblants amb jardiners, escombriaires o conductors d’entitats oficials. Les diverses administracions han hagut de recular i acceptar treballadors que no dominen la llengua catalana, sigui per manca de candidats o per sentències dels tribunals de justícia.
Convé, però, no simplificar el debat. La llengua no és un mer accessori administratiu. A Catalunya, és també un element de cohesió i d’identitat, i el seu ús en l’administració pública respon a una voluntat política àmpliament consolidada. Relaxar requisits pot interpretar-se, per a alguns sectors, com un retrocés o un senyal de debilitat, encara que no ho sigui.
Però també hi ha una altra lectura: la d’un sistema que demostra capacitat d’ajust. Perquè protegir una llengua no hauria d’implicar, en cap cas, comprometre l’accés a serveis bàsics. I perquè exigir condicions impossibles en contextos d’escassetat no reforça la norma, sinó que la buida de sentit. Sense oblidar que qualsevol administració catalana té l’obligació de donar servei als seus ciutadans i no de posar-los traves o deixar-los sense serveis —o sense socorristes— sàpiguen o no català en el moment de salvar vides humanes.
La clau serà l’equilibri. Flexibilitzar no hauria d’equivaler a abandonar. La incorporació de professionals sense domini inicial del català pot —i potser hauria— d’anar acompanyada de mecanismes de formació progressiva. No com a barrera d’entrada, sinó com a objectiu raonable a mitjà termini. D’aquesta manera, es preserva el servei sense renunciar al model lingüístic.
En ocasions, governar consisteix precisament en això: decidir quins principis es mantenen intactes i quins requereixen ser traduïts —encara que sigui provisionalment— al llenguatge del possible.