El PPC celebrarà el seu congrés, vuit anys després, amb Alejandro Fernández reforçat
El Partit Popular ha informat que la seva Junta Directiva Nacional va aprovar la celebració d’un Congrés ordinari del PP de Catalunya per al 27 de juny. El pròxim congrés del PPC no és un simple tràmit orgànic. Vuit anys després de l’últim conclave del partit a Catalunya, la formació arriba a aquesta cita amb una sensació que feia temps que no tenia: la d’haver trobat, finalment, una veu pròpia. I aquesta veu té nom i cognoms: Alejandro Fernández, actual president des de fa .
Durant massa temps, el Partit Popular català ha viscut atrapat entre dos problemes: la irrellevància electoral i la sospita permanent de ser únicament una delegació política de Madrid. Una “sucursal” sense autonomia real, incapaç d’interpretar la complexitat catalana des de Catalunya. Aquest estigma va perseguir el partit durant anys i va alimentar una divisió interna constant entre els qui defensaven una línia més vinculada al territori i els qui apostaven per l’obediència orgànica a Gènova.
Precisament per això, el congrés del 27 de juny adquireix una dimensió molt més profunda que la simple renovació de càrrecs. Tot apunta que, per primera vegada en molt de temps, la direcció nacional sembla disposada a deixar treballar Alejandro Fernández sense interferències internes ni tuteles permanents. I això, en el context polític català, és molt dir.
Perquè Fernández ha sobreviscut políticament pràcticament a tot: als pitjors resultats del partit, a les maniobres internes per apartar-lo, al menyspreu d’alguns sectors nacionals i a una etapa en què semblava que el PPC estava condemnat a la marginalitat. Tanmateix, ha aconseguit una cosa que pocs dirigents populars havien assolit a Catalunya: construir un perfil polític reconeixible, coherent i clarament diferenciat.
El seu discurs, més directe i menys acomodat que el d’etapes anteriors, li ha permès connectar amb un espai polític que el PP feia anys que no representava amb claredat. I ho ha fet, a més, evitant diluir-se en l’estratègia estatal del partit. Fernández va entendre abans que molts que a Catalunya no n’hi ha prou amb repetir consignes nacionals: cal projecte propi, identitat política i capacitat d’interpretar la realitat catalana sense complexos.
Bona part de la premsa política catalana fa setmanes que apunta precisament en aquesta direcció: el congrés pot marcar l’inici d’una nova etapa en què el PPC deixi d’actuar com un partit permanentment condicionat per les lluites internes i per la dependència estratègica de Madrid. La lectura que comença a imposar-se és clara: el PP nacional ha assumit que intentar controlar el partit català des de fora només debilitava encara més l’organització.
I segurament aquesta sigui la principal notícia del congrés: no tant qui guanya —perquè tot indica que Alejandro Fernández en sortirà reforçat— sinó el fet que, finalment, sembla que li permetran exercir el lideratge que fa anys que reclama.
Ja era hora.
Ja era hora que el PPC entengués que a Catalunya necessita alguna cosa més que disciplina orgànica. Ja era hora que el partit acceptés que la política catalana requereix dirigents amb personalitat pròpia i marge de maniobra. I ja era hora, també, que Alejandro Fernández pogués construir una candidatura sòlida, reconeixible i amb pes específic dins del centredreta català sense haver de dedicar més energia a resistir enemics interns que a fer oposició.
Perquè el gran repte del PPC no és únicament créixer electoralment. És recuperar credibilitat com a projecte polític català. I això només serà possible si el partit deixa enrere definitivament la imatge de sucursal madrilenya que tant de mal li ha fet durant anys.
El congrés de juny pot ser el començament d’aquest canvi. O, almenys, la primera vegada en molt de temps que el PP català sembla disposat a intentar-ho de debò.