S’ha acabat el “xollo”: Rodalies tornarà a ser de pagament el 9 de maig

Màquines de venda automàtica de Renfe

Durant mesos, viatjar en tren per Catalunya va deixar de ser una rutina cara per convertir-se en una excepció gairebé utòpica: pujar a un Rodalies sense pagar. Però, com sol passar amb les solucions d’emergència, allò provisional tenia data de caducitat. I aquesta data ja ha arribat: 9 de maig de 2026. A partir d’aleshores, el Govern de la Generalitat ha decidit que pujar a un tren ja no és un acte de fe o heroic, sinó rutinari. Com sempre hauria d’haver estat…

De l’emergència al “final de festa”

La gratuïtat no va ser un regal, sinó una compensació. Després de l’accident mortal de Gelida al gener de 2026 i d’una cadena d’incidències sense fi, el sistema va col·lapsar: suspensions, retards, trens cancel·lats i una sensació generalitzada d’inseguretat.

Davant d’aquest escenari, les administracions van decidir que els usuaris no podien pagar per un servei que, directament, no funcionava. Es van implantar abonaments gratuïts —limitats i controlats— com a mesura d’urgència mentre es revisaven les infraestructures i s’intentava recuperar la normalitat.

Però ara el discurs ha canviat. Segons les autoritats, el sistema ja està a prop d’oferir el 96 % del servei i ha recuperat bona part de la seva capacitat operativa. Traducció política: toca tornar a passar per caixa.

Un sistema que millora… sobre un problema estructural

El problema és que el “xollo” no només era econòmic. També era simbòlic. Durant aquest temps, es va fer evident una cosa que els usuaris fa anys que denuncien: el servei no està a l’altura del que costa.

Rodalies arrossega dècades d’incidències, manca d’inversió i una xarxa envellida. Les dades són contundents: Catalunya ha patit històricament moltes més incidències que altres xarxes de rodalies a Espanya, o totes elles juntes, en part per una inversió desigual.

La crisi de 2026 no va ser un accident aïllat, sinó la conseqüència d’un sistema tensionat durant anys. I, tot i que ara s’anuncien millores i reobertures de línies, la recuperació total no arribarà —segons les previsions— fins a l’estiu.

Pagar més… per al mateix?

Aquí és on apareix la pregunta incòmoda: què canvia realment per a l’usuari? Perquè sí, es torna al pagament. Però no necessàriament a un servei impecable. La normalitat que es promet és, en el millor dels casos, una normalitat millorada respecte del caos recent, no una transformació estructural.

A més, el sistema tarifari ja apunta cap a un model híbrid: abonaments amb descomptes, títols mensuals (per exemple, al voltant de 20 € amb viatges il·limitats) i bonificacions parcials que intenten suavitzar el cop econòmic. És a dir, el “tot gratis” desapareix, però tampoc es torna exactament al model anterior.

El veritable final del xollo

El titular fàcil és que s’acaba la gratuïtat. Però el fons és un altre: es continuarà jugant amb la paciència de molts usuaris? Perquè el problema mai no va ser només el preu. Va ser pagar —durant anys— per retards, avaries i promeses incomplertes.

Ara, amb la tornada al pagament, el contracte implícit canvia una altra vegada. I la pregunta ja no és si el tren serà gratis, sinó si valdrà el que costa o si tornarem a posar en risc la seguretat si no s’han resolt encara els problemes d’eficiència i seguretat.