Per a quan l'Estatut docent?

L' Estatut Bàsic de l'Empleat Públic (EBEP) va ser aprovat l'any 2007 i renovat al 2015 però les particularitats dels docents no hi queden reflectides i per això cal un Estatut propi de la docència.

Les normes que  regulen la  nostra professió estan disperses i  fragmentades, i això permet a cada Comunitat autònoma amb competències a disposar dels docents com li vingui en gana. És necessari un marc estatal base que reguli la professió i a partir del qual es pugui negociar amb les autonomies per millorar les condicions laborals mínimes que ha de marcar la llei.

Després de divuit anys d'estirar i arronsar les negociacions i tot i que el PSOE s'havia compromès a redactar, negociar i aprovar l'Estatut docent, hem acabat un nou curs sense aquest marc tan necessari. I això crea frustració entre els professionals que veuen com només se'ls exigeix en condicions als centres cada dia més precàries sense cap compensació ni econòmica ni laboral.

En Concret a Catalunya encara no s'han recuperat els drets laborals que es van veure afectats per les retallades de l'any 2012. Han passat 13 anys i moltes coses segueixen igual...o pitjor.

I què necessiten els docents?

La llista és llarga i per resoldre adequadament les reivindicacions es necessita bona voluntat i pressupostos a l'alçada de la bona voluntat. I això sembla lluny de fer-se realitat: No tenim pressupostos, ni nacionals ni autonòmics. I voluntat política de donar suport al cos docent tampoc es veu per enlloc.

Però posem negre sobre blanc per explicar-ne les necessitats i després veurem que vol l'administració a canvi (que no és poc)

               -Els docents han de ser considerats autoritat pública. Sense això difícilment podran acabar donant classe en centres on l'indisciplina s'ha apoderat de les aules.

               -Els docents necessiten la llibertat per poder avaluar als seus alumnes amb el rigor que correspon al nivell que imparteixen. No s'han de permetre les pressions dels equips directius o d'Inspecció per fer "la vista grossa i aprovar" a alumnes que no donen el nivell per maquillar les estadístiques dels centres o de les zones educatives.

               -Els docents necessiten dedicar el seu temps de treball no lectiu a tasques pedagògiques i no a tasques burocràtiques. Actualment els docents dediquen el 80% de les hores no lectives a omplir paperassa (que al final ningú llegeix).

               - Els docents necessiten recuperar el seu poder adquisitiu perdut amb les retallades: el reconeixement dels estadis i del deute acumulat des del 2012, així com les pagues extres perdudes i el cobrament dels càrrecs des del primer dia.

               -Els docents necessiten formació dins del seu horari de treball i a càrrec de l'administració. No és de rebut que se'ls exigeixi una titulació, com per exemple el C1 de català sense que l'administració els hi faciliti la formació. Seria interessant blindar el mes de juliol per aquestes tasques de formació impedint  les imposicions de certs equips directius que obliguen als docents a treballar al centre el mes de juliol.

               -Els docents necessiten que se'ls reconegui el grau A1 de formació amb les seves conseqüències econòmiques. Les seves titulacions ho acrediten i no s'entén que encara estiguin considerats com  a categoria professional A2.

               -Els docents necessiten suports materials, formatius però sobretot personals per atendre la diversitat creixent a les aules. La llei de l'escola inclusiva ha sigut un fracàs al nostre país i els docents han pagat les conseqüències.

               -Els docents públics necessiten un pla de jubilació parcial com existeix a l'escola concertada.

               -Els docents necessiten treballar sense tanta pressió mediàtica, familiar i administrativa amb un currículum estable i una metodologia que no sigui imposada pels gurus de l'educació. En educació no valen els "invents" i les proves. Cal anar a l'essència i deixar de posar pes i nous temes a uns plans d'estudis massa carregats de palla. L'escola no pot assumir dins d'un horari tan curt l'educació per la pau, l'educació viària, l'educació sexual, l'educació emocional, l'educació sanitària bàsica, l'educació alimentaria, l'educació LGTBIQ+, i un llarg etcètera que ens han encolomat. Els docents volen ensenyar i col·laborar en l'educació dels seus alumnes però no poden assumir en exclusiva la gegantina tasca d'educar. Cal que l'educació vingui de sèrie i de casa de cadascú.

I podríem continuar amb reivindicacions fins avorrir als lectors, però com que no és el meu interès ho deixarem per les taules de negociació.

No sé si les eleccions seran aviat o més tard però l'educació no té espera i cal redreçar-la.

El país ho necessita urgentment.