Derinkuyu: la ciutat subterrània on milers de persones van viure sota terra

 

Una ciutat sota els peus

Descoberta per casualitat el 1963 —quan un veí, en reformar la seva casa, va trobar un túnel que baixava més de vint metres—, Derinkuyu va revelar un laberint de nivells, escales, estables, cellers, esglésies i habitacions que s’estenen més de 80 metres sota terra. Es calcula que, en el seu apogeu, hi van viure fins a 20.000 persones, juntament amb el seu bestiar i provisions.

L’aspecte més sorprenent no és només la seva magnitud, sinó la seva enginyeria: els arqueòlegs hi han trobat 52 pous de ventilació, dipòsits d’aigua connectats amb fonts externes i enormes pedres circulars que servien com a portes defensives. Tot estava pensat per resistir mesos d’assetjament o d’adversitats.

Refugi davant la història

Els hitites podrien haver iniciat les primeres excavacions cap al segle XV aC, però la ciutat es va ampliar segles després per cristians bizantins que cercaven refugi de les invasions àrabs. Derinkuyu va ser llar temporal dels perseguits, una mena de fortalesa invisible on la vida quotidiana continuava sota terra: s’hi pregava, s’hi cuinava, s’hi teixia i s’hi ensenyava als infants.

L’art de sobreviure en silenci

Viure sense llum natural exigia una logística precisa: oli per a les llànties, sistemes d’aireig i rutes secretes cap a la superfície. Tot estava planificat perquè l’enemic mai no pogués trobar-ne les entrades, moltes de les quals s’ocultaven en cases ordinàries dels pobles de la superfície.

Avui, Derinkuyu pot visitar-se parcialment. Caminar pels seus túnels estrets, sentir l’aire dens i veure les marques del foc a les parets és una experiència gairebé mística. Un entén que, de vegades, la mostra més gran d’enginy humà no és en allò que construïm cap amunt, sinó en allò que excavam cap endins.

Un mirall de nosaltres mateixos

En una època en què les ciutats creixen sense fre i els humans busquem el cel amb els nostres edificis, Derinkuyu ens recorda una altra forma de civilització: la que va saber amagar-se per sobreviure.
El seu silenci subterrani ressona com una metàfora dels nostres temps: quan la superfície es torna hostil, potser el refugi és —precisament— en la profunditat.