El pols del Sabadell: més que una OPA, una qüestió d’identitat
El rebuig dels accionistes del Banc Sabadell a l’oferta pública d’adquisició (OPA) llançada pel BBVA no és només una operació frustrada als despatxos financers de Madrid o Bilbao: és, sobretot, una afirmació d’independència empresarial i territorial. Catalunya, que ha vist com en l’última dècada el seu teixit financer ha quedat pràcticament desmantellat després de la desaparició de les caixes i la marxa de seus socials, observa ara com el seu últim gran banc d’origen català resisteix una absorció que molts veien com inevitable.
El resultat és clar: l’OPA ha fracassat. El BBVA no ha aconseguit l’adhesió suficient i s’enfronta al dilema de llançar una segona oferta —més cara, més política i més incerta— o admetre que no ha pogut doblegar la resistència del Sabadell. Aquest desenllaç, temporal o no, suposa un cop a l’estratègia de concentració bancària que des de fa anys domina el sector, on la rendibilitat sembla dependre cada cop més de la mida i menys de l’arrelament.
Per al Banc Sabadell, el rebuig dels accionistes és una victòria simbòlica. Tot i els reptes que afronta —marges ajustats, digitalització, competència creixent—, manté el control del seu destí i preserva la seva marca, la seva cultura corporativa i el seu model de proximitat, especialment amb les pimes. No és menor el fet que, a diferència d’altres entitats catalanes, el Sabadell continua operant des del seu territori, amb una identitat pròpia i amb una plantilla que, en bona part, sent com a pròpia la bandera blava del banc.
Per a Catalunya, el significat transcendeix els balanços. Mantenir el control del Sabadell equival a conservar una peça estratègica de sobirania econòmica. En un context on les grans decisions financeres es prenen sovint lluny —Madrid, Frankfurt o Brussel·les—, conservar un actor de pes amb arrels al territori significa mantenir una veu pròpia dins el sistema bancari espanyol. Perdre’l suposaria un nou pas cap a la centralització i la uniformitat que tant es critiquen des del teixit empresarial català.
Tanmateix, la batalla no ha acabat. Si el BBVA aconsegueix superar el llindar del 30 % de capital, la segona OPA serà obligatòria, i aleshores el debat es traslladarà al terreny regulador i polític: quin preu just s’ha de pagar? Quin paper jugarà la CNMV? I què faran els grans fons que, tot i ser aliens a la identitat local, busquen rendibilitat per damunt de tot?
El Sabadell ha resistit la primera envestida, però el tauler es manté obert. En el fons, aquesta operació reflecteix quelcom més profund: la tensió entre dos models de banca i de país. L’un, global, concentrat i orientat a la rendibilitat immediata. L’altre, arrelat, prudent i amb vocació de servei econòmic local. Catalunya —i Espanya— hauran de decidir quin dels dos volen preservar.