Espanya inaugura un tram de l’autovia Lleida-Osca 21 anys després d’iniciar-lo

El miracle administratiu
La darrera pedra es va col·locar l’1 d’octubre. El tram es converteix ara en la connexió oficial entre Osca i Lleida, tancant un projecte que va començar… el 2004! Sí, en aquell moment els telèfons no eren intel·ligents, els mems no existien i els pressupostos no es deien “línies plurianuals” sinó “promeses”.

Les causes del retard són, per descomptat, ben acolorides:
• la crisi del 2008 va començar amb força i molta tisora financera, congelant partides;
• permisos, medi ambient, ajustos de traçats i una burocràcia que creixia més que l’obra;
• “imprevistos” que només apareixien quan convenia allargar terminis i justificar més desemborsaments.

Finalment, amb bombo i platerets, es calcula que més de 61 milions d’euros s’han gastat només en el tram final. Un preu merescut per inaugurar allò que molts ja començaven a creure que era un mite local.

10.000 cotxes al dia (o això diuen)
Els futurs usuaris del tram podrien sorprendre’s si hi passen “només” cinc mil cotxes, o deu. Però segons les previsions oficials, 10.000 vehicles diaris circularan per allí. Una xifra que sona optimista, i més per estrenar una cosa que semblava eterna.

Tampoc cal oblidar que hi ha rutes alternatives, ciutadans escèptics i un rerefons de fum administratiu que qualsevol conductor perspicaç ja flairarà a distància. Però vaja: 10.000 cotxes és una xifra rodona, visualment atractiva i fàcil de col·locar als titulars.

Reflexions iròniques (encara que certes)
• Si has pensat a jubilar-te, potser visquis el dia en què convoquin les obres del següent tram amb fanfàrria.
• Els polítics locals poden lluir fotos + selfies: “Jo hi era quan es va acabar l’obra”.
• Mentrestant, molts altres trams promesos porten més temps esperant que aquesta autovia en acabar-se. No estaràs sol si mires la teva ciutat i recordes promeses “creixents”.

Epíleg
S’estrena una autovia, 21 anys tardana i 61 milions addicionals invertits. Però el més irònic és que, mentre l’asfalt nou s’estén, la memòria col·lectiva no oblida. S’inaugura un tram “esperat”, adorat pels titulars i els polítics, però també assenyalat com a exemple benaurat de l’art de dilatar allò inevitable.
I ara, que circuli el trànsit… si algú recorda comprovar quants cotxes reals hi passen, aquesta dada serà or pur per a futures promeses electorals.