Sentències que reobren ferides
L’última decisió del Tribunal Superior de Justicia de Cataluña sobre el model lingüístic a l’escola catalana torna a situar el debat en un terreny conegut: el de la confrontació política entorn de la identitat. Més enllà del seu contingut jurídic —discutible, matisable o fins i tot necessari des de determinats prismes—, el cert és que aquest tipus de resolucions tenen un efecte que va molt més enllà de les aules.
Perquè a Catalunya, la llengua no és només una eina educativa. És, des de fa dècades, un símbol polític. I cada vegada que un tribunal entra a redefinir-ne l’ús, el que s’activa no és només un debat tècnic, sinó una reacció emocional i estratègica en bona part de l’independentisme.
La sentència del TSJC, en qüestionar aspectes clau del model d’immersió impulsat per la Generalitat de Catalunya, ofereix un terreny fèrtil perquè els sectors secessionistes reactivin el seu discurs clàssic: el d’un Estat que intervé, corregeix i limita les decisions de les institucions catalanes. Un relat que, tot i simplificat, ha demostrat en el passat una enorme capacitat de mobilització.
No és casualitat que veus de l’independentisme hagin parlat ja d’“atac” o de “croada contra la llengua”. Tampoc ho és que es torni a situar l’escola com un dels pilars del conflicte polític. En aquest escenari, cada resolució judicial d’aquest tipus actua com a gasolina sobre unes brases que mai no s’han arribat a apagar del tot.
El risc és evident. En un moment en què el clima polític semblava haver-se refredat després dels anys més intensos del Procés independentista de Catalunya, decisions com aquesta poden servir de catalitzador per intentar reconstruir un relat de greuge. I amb ell, reactivar dinàmiques que semblaven superades o, almenys, en fase de latència.
Això no significa que la justícia hagi d’inhibir-se ni renunciar a la seva funció. Però sí que obliga a reflexionar sobre l’impacte polític de determinades decisions en contextos especialment sensibles. La llei no s’aplica en el buit, i encara menys en territoris on cada resolució pot ser interpretada com una peça més d’un conflicte més gran.
El veritable repte continua sent el mateix: trobar un equilibri que garanteixi drets sense alimentar fractures. Perquè quan les sentències, més enllà del seu contingut, es converteixen en munició política, el problema deixa de ser jurídic per tornar a ser, un cop més, profundament polític.
I a Catalunya, això mai no és una bona notícia.