Cal témer que algunes preses espanyoles es puguin trencar?

El missatge oficial, adreçat al Ministeri per a la Transició Ecològica i el Repte Demogràfic (MITECO), no busca alarmar la població, sinó «fer visible la necessitat real d’actuar» abans que es produeixi un incident de gran magnitud en unes infraestructures que embassen milions de metres cúbics d’aigua.

Estat actual: entre rècords de pluja i pressions acumulades

Després d’un hivern marcat per precipitacions persistents —que han provocat evacuacions preventives d’embassaments, com a Zalamea de la Serena, a causa de la continuïtat de les pluges— els enginyers recorden que nombroses infraestructures es troben a prop dels seus límits operatius.

Segons dades manejades per l’associació professional, de les prop de 2.453 preses en explotació a Espanya —unes 1.300 de les quals són considerades grans preses—, 375 són de titularitat estatal, i una bona part d’aquestes presenten mancances estructurals o de manteniment que avui són més evidents a causa dels aportaments extraordinaris d’aigua.

A l’octubre de 2025 ja es va fer públic un manifest alertant d’aquesta situació:

• Un 30 % de les preses estatals necessita reforços estructurals.

• Un 50 % requereix la rehabilitació dels desaigües de fons.

• Un 65 % necessita modernitzar els sistemes d’auscultació (sensors i controls).

• I un 75 % hauria de sotmetre’s a estudis complementaris de seguretat.

Per als experts, aquests percentatges evidencien una acumulació de dèficits que no es poden ignorar en un context d’emergència climàtica.

L’Estat, “jutge i part”, segons els enginyers

Una de les crítiques més contundents del sector és la paradoxa aparent en la gestió d’aquestes infraestructures: l’Estat és alhora titular de centenars de preses i responsable de supervisar-ne la seguretat, cosa que per a alguns professionals genera «una situació de jutge i part».

«Si fallen les infraestructures que són responsabilitat nostra, com podem exigir a altres administracions que facin el mateix amb les seves?», es pregunten des de l’Associació. Aquest enfocament, argumenten, ha portat al fet que moltes preses funcionin sense els plans d’emergència plenament implantats i amb recursos humans i tècnics insuficients.

Riscos reals o alarmisme?

Tot i que els enginyers insisteixen que no existeix un risc imminent de ruptura, la manca de manteniment i la pressió acumulada per les pluges sí que incrementen la probabilitat de fallades localitzades o d’incidents secundaris que podrien desencadenar situacions de perill per a les poblacions situades aigües avall.

A més, experts del sector recorden que la gestió de l’aigua a Espanya s’ha vist condicionada en les darreres dècades per decisions polítiques i prioritats ambientals que, en ocasions, han relegat la conservació estructural davant d’altres objectius.

Claus per entendre el debat

• Emergència climàtica: les previsions apunten a episodis cada cop més extrems que posen a prova infraestructures dissenyades fa dècades.

• Manteniment històric insuficient: el dèficit acumulat en conservació i control tècnic és un factor de fragilitat.

• Política i planificació: la manca d’un pla continuat a llarg termini es percep com una debilitat estructural.

• Prevenció versus reacció: per als enginyers, actuar ara és clau per evitar conseqüències evitables en el futur.

De moment, ja hi ha l’avís dels enginyers i tècnics. Ara caldrà veure si el Govern d’Espanya els escolta o si els farà “el mateix cas” que en el seu moment es va fer amb les advertències sobre els problemes de la xarxa ferroviària per part d’Adif, Renfe o el Ministeri de Transports.