El BM Granollers NO estarà a la Copa d’Espanya
Després dels resultats d’ahir dissabte a la Lliga Asobal, on el Barcelona va derrotar àmpliament —com era d’esperar— el BM Logronyo però, sobretot, després de les victòries de Valladolid i Bidasoa, al Balonmano Granollers només li quedaven dues solucions: o guanyar i aconseguir els dos punts a la sempre especial pista d’un recent ascendit però tot un històric de l’handbol espanyol amb ganes de gestar gestes: el Ciudad Real, o empatar com a mal menor, si vol classificar-se entre els quatre primers equips de la competició i disputar la Copa d’Espanya al febrer no se sap ben bé on. L’handbol té aquestes coses: si perds, et quedes cinquè a la classificació però, oh, si guanyes! puges fins al segon lloc, és a dir, et proclames campió d’hivern de la Lliga dels mortals.
El partit va començar fred, com aquell fred que sol aparèixer a la Manxa: humit i contundent. Com ve sent habitual en els últims partits, el Granollers va anar a remolc des del principi. Pel que es veu, això d’avançar-se al marcador i obrir forat no va gens amb els homes de Rama. De fet, els queseros van aconseguir els tres gols d’avantatge als 4’30 minuts davant els errors i pèrdues constants de pilota dels vallesans (tres en tan poc temps) i la permissivitat defensiva. Rama demana temps mort i el partit s’igualava a 4 gols al minut 10 quan Panitti comença a aturar alguna cosa i l’atac troba el pivot.
Però va ser un miratge. El Granollers feia la goma constantment, mostrant inseguretat: de perdre de tres (9-6) a ajustar-se amb un 10-9 al minut 22. A partir d’aquí, el cansament, els canvis i l’empenta dels manxecs van convertir els catalans en un terròs de sucre que es va desfer i va permetre al Ciudad Real agafar fins a quatre gols d’avantatge, tancant la primera part amb un 16-13 molt clarificador: el BM Granollers marcava poc però defensava encara menys. Per mostra, un botó: entre els dos canoners esquerrans, només un gol en trenta minuts (Pablo 1, Marcos 0).
Després del descans, els manxecs van continuar amb el seu passeig particular. Gol rere gol fins a arribar als 5 d’avantatge (21-16 al minut 8). Però, aquesta vegada sí, els catalans van canviar el xip perquè Antonio Rama els devia explicar que el partit s’acabava i que o estabilitzaven el marcador o no calia seguir jugant. I es van espavilar, i van aconseguir un parcial de 0-5 empatant a 21 al minut 17. Partit nou pensàvem tots: els de Granollers, els de Ciudad Real i fins i tot els marcians. Però ens vam equivocar.
La igualtat es va mantenir fins a l’empat a 24 quan faltaven 2’21 minuts. A partir de llavors, va semblar que l'equip d'elit que juga a Europa era el Ciudad Real i l’equip vallesà el novell. 26-24 final a favor dels manxecs i els catalans cap a casa amb la cua entre cames i amb el doble sabor amarg de la derrota i pel comiat d’una Copa d’Espanya on no hi serem perquè no ens la mereixem, llevat que se’ns acudeixi organitzar-la, que en aquest cas disposaríem de la plaça extra com a amfitrions.
No se’ls pot donar massa consells als nois de Rama, tret d’un. Que descansin molt aquestes festes de Nadal i que, a la tornada a la competició, cap al febrer gràcies a l’Europeu masculí, recuperin efectius, torni l’esperat Ferran Castillo i, sobretot, torni l’alegria de jugar al Balonmano Granollers, es guanyi o es perdi. Perquè l’equip trist que avui ha perdut a Ciudad Real, encara que sigui el mateix, no s’assembla gens al que va vèncer el Bidasoa brillant i alegrement fa només una setmana. Bones Festes, cavallers!