Raspall va gravar el seu orgull professional a l’emblemàtica façana de la Casa Clapés
La Casa Clapés, a la Plaça de la Porxada, es va construir entre els anys 1904 i 1907. Representa un punt d’inflexió en l’obra de l’arquitecte Manuel Joaquim Raspall Mayol, el major representant del Modernisme al Vallès Oriental. A la façana s’hi barregen la tradició artesanal amb les noves corrents estètiques que emergien a Europa. El treball de Raspall va evolucionar de l’Art Nouveau català (Modernisme) cap al Noucentisme. El seu estil és inconfusible per l’ús de la ceràmica i la forja. Raspall pertanyia a la segona generació d’arquitectes modernistes. Els seus referents directes van ser els gegants que van definir el perfil de Barcelona, com Antoni Gaudí, Lluís Domènech i Montaner i Joan Martorell. Van ser coetanis seus Josep Puig i Cadafalch, Josep Maria Jujol o Enric Sagnier. A diferència dels seus contemporanis, que es van centrar en grans blocs de pisos a l’Eixample de Barcelona, Raspall es va especialitzar en torres d’estiueig.
Situada a la Porxada número 14, al centre comercial de Granollers, la casa estableix un diàleg visual entre el Renaixement de les cases que l’envolten i el Modernisme. A la seva esquerra hi ha el Palau Perpinyà-Masferrer, i al davant la casa renaixentista del número 20 i la mateixa Porxada. Aquest entorn tan particular va obligar Raspall a concebre un disseny que, sense renunciar a la modernitat, respectés la jerarquia del lloc. El resultat és una casa convertida en un icona en aquell punt estratègic de la ciutat.
Els registres històrics i l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya vinculen la propietat a la família Clapés, de gran arrelament a la ciutat. En el context del modernisme català, la denominació dels edificis amb el cognom del propietari no era una convenció administrativa, sinó un acte deliberat d’autoafirmació. Posseir una casa dissenyada per un arquitecte de renom era una manera de demostrar l’estatus social i la riquesa familiar. Això és el que passa amb aquesta casa, amb la qual van voler deixar constància del que van ser i del que van significar en l’entramat social de Granollers.
Sovint apareix una confusió que cal aclarir. Existeix una altra Casa Clapés a Barcelona, al carrer Escorial. Aquesta va ser un encàrrec del pintor Aleix Clapés al seu amic i col·laborador Antoni Gaudí. Clapés, propietari original de la casa, va ser el pintor de capçalera de Eusebi Güell. L’artista va ser amic dels seus contemporanis Santiago Rusiñol i Ramon Casas i, tot i que la seva vida sembla plena de misteri, està documentat que va ser amic íntim de Gaudí, almenys fins que la seva amistat es va trencar el 1911. Clapés va morir arruïnat als 64 anys mentre pintava uns murals a l’Institut Mental de Santa Creu.
El que converteix la Casa Clapés de Raspall en una obra excepcional dins de la seva producció arquitectònica és un detall gairebé invisible per a l’observador que hi passa amb pressa. Quin és? La seva signatura. En un gest d’orgull professional, que gairebé mai més va repetir, l’arquitecte va gravar la seva rúbrica en una pedra de la façana, utilitzant una tipografia modernista. El més probable és que sentís satisfacció per l’obra realitzada i volgués deixar la seva firma. Això recorda el cas de Miquel Àngel quan es va dir que La Pietà havia estat esculpida per Cristoforo Solari. Ferit en el seu orgull, va tornar de nit a la basílica i, amb un cisell i una làmpada, va gravar el seu nom al marbre. La inscripció en llatí diu: “Michaëlangelus Bonarotus Florentinus Faciebat”.
El disseny arquitectònic de la Casa Clapés és un compendi de les arts aplicades que van definir el seu modernisme. Raspall va demostrar un control absolut sobre l’esgrafiat, que aquí assoleix un nivell d’exquisidesa notable. Els motius vegetals que recorren la façana no són simples ornaments, sinó que formen part orgànica del discurs de l’edifici, entrellaçant-se amb les ceràmiques de doble filet que aporten color i textura. Aquestes són una de les senyes d’identitat més reconeixibles del llenguatge visual de Raspall, creant un ritme cromàtic que dona dinamisme a la superfície plana del mur. Aquesta combinació atorga a la Casa Clapés una vibració visual que canvia segons la llum del dia, posant de manifest la importància de la natura i la llum en el Modernisme.
Tampoc podem oblidar la forja i la fusteria. Els balcons treballats amb ferro, que semblen doblegar-se amb la docilitat del vímet, mostren la perícia dels ferrers que col·laboraven amb Raspall. Els seus dissenys no només compleixen una funció de seguretat, sinó que actuen com encaixos metàl·lics que emmarquen les vistes cap a la Porxada. La fusta de les finestres i portons reflecteix un nivell de detall difícilment assumible avui dia. Cada motllura i cada tancament van ser dissenyats per harmonitzar amb el conjunt, demostrant que per a Raspall no existien elements menors.
Raspall no només va construir una casa per a la família Clapés. Va construir un monument a la sensibilitat, un espai on la pedra, el ferro, la fusta i la ceràmica es van unir per narrar una història que forma part de la maduresa d’un dels arquitectes més destacats que el Modernisme ha donat a Catalunya.