​Del luxe romà al mercat medieval o el fil invisible que va fundar Granollers

Aquest assentament no només representa l’origen físic del municipi, sinó que constitueix una peça fonamental per entendre l’articulació del territori del Vallès Oriental durant la dominació de Roma. Gràcies a la tasca de pioners com Josep Estrada i a les intervencions realitzades a principis del segle XXI, s’ha pogut reconstruir la planimetria d’un complex que encaixa perfectament amb la definició canònica de vil·la romana.

La identitat del Granollers romà ha estat objecte de debat durant dècades. Es va intentar vincular el jaciment amb estacions viàries esmentades en fonts antigues, com els Vasos Apolinares. Aquests recipients de plata, trobats a Itàlia al segle XIX, descriuen la ruta de Gades a Roma i situen una mansio, una estació de posta i allotjament, anomenada Semproniana en algun punt de la Vía Augusta interior, entre Hostalric i Sabadell.

Tot i que Estrada va plantejar que Granollers podria ser aquesta mansio, les evidències arqueològiques actuals suggereixen una realitat diferent. Les restes del període d’August són escasses i poc compatibles amb una estació de posta, i la major rellevància arquitectònica del lloc coincideix precisament amb el moment en què Semproniana desapareix dels itineraris viaris, a partir de la segona meitat del segle I dC.

Una altra teoria suggerent proposava que el nucli romà funcionava com un fòrum rural. Aquesta hipòtesi es basava en la continuïtat de la funció comercial de Granollers, documentada des dels segles X i XI, i en la possibilitat que hagués heretat el paper de mercat de la Lauro ibèrica. Tanmateix, l’arqueologia moderna no ha trobat edificis públics ni carrers que confirmin l’existència d’un centre urbà o un vicus, un assentament rural amb característiques semiurbanes.

En el seu lloc, les dades apunten a una propietat privada de gran envergadura. Una de les propostes més recents suggereix que la vil·la podria haver format part d’un fundus vinculat a l’opulenta família dels Licinis, a causa de la proximitat amb Lliçà, el nom de la qual deriva de l’antroponim Licinius, i a troballes epigràfiques en àmfores que reforcen aquesta connexió.

La realitat arquitectònica de la vil·la de Granollers va començar a prendre forma definitiva a mitjan segle I dC amb la construcció d’una estructura senyorial amb peristil. Seguint l’organització descrita per autors clàssics com Columela, el complex es dividia en tres àrees funcionals: la pars urbana, destinada a la residència del propietari; la pars rustica, per als treballadors i estables; i la pars fructuaria, dedicada al processament i emmagatzematge de la producció agrícola. A finals del segle I dC s’hi va afegir un segon pati i, ja al segle II dC, la vil·la va assolir el seu màxim esplendor amb reformes estructurals significatives que incloïen l’ampliació de les zones residencials i d’oci.

L’element més espectacular recuperat és, sens dubte, el complex termal conegut com el balneum de Can Jaume. Les excavacions realitzades entre 1981 i 2010 han permès identificar les estances d’aquest bany privat, revelant un nivell de luxe notable. El recorregut tèrmic començava a l’apodyterium o vestidor, pavimentat amb opus signinum, un morter hidràulic resistent. Des d’allà, els usuaris passaven al frigidarium o sala freda, que destacava pel seu refinat paviment d’opus sectile, compost per plaques de marbre blanc i pissarra negra que formaven un elegant disseny geomètric. Aquesta sala comptava amb un sòcol de marbre i restes de pintura mural vermella a les parets, a més d’una piscina de planta rectangular amb esglaons de marbre.

El complex incloïa també una sudatio o sauna i un caldarium per als banys calents. La sofisticació tècnica dels romans és evident en el sistema de calefacció per hipocaust, on l’aire calent circulava sota el sòl, sostingut per piles de maons anomenades suspensurae, i a través de cambres d’aire a les parets formades per tegulae especials. El subministrament d’aigua es feia mitjançant canonades de plom, i un enginyós sistema de clavegueram amb volta de formigó evacuava les aigües residuals seguint les recomanacions de tractats agrícoles com els de Paladio.

Durant el segle II dC, el balneum va experimentar una segona fase de reformes. Es va tornar a pavimentar el vestidor i es va construir una segona piscina que presenta una característica arquitectònica excepcional: els seus esglaons d’accés se situen en un angle anòmal a causa de la necessitat d’adaptar-se a les estructures ja existents. Aquest detall constructiu només té parangó a tota la península Ibèrica a la vil·la de Tourega, a Portugal. A més, s’ha identificat el que sembla ser una caixa d’escala, fet que suggereix l’existència d’una segona planta en part de l’edifici.

Tanmateix, aquest període d’opulència va patir un retrocés dràstic a la primera meitat del segle III dC, quan els banys van ser abandonats definitivament i els seus espais amortitzats. Malgrat aquest cessament en l’ús senyorial de les termes, l’assentament no va desaparèixer. Hi ha evidències que alguns sectors van ser reformats i habitats en època tardoantiga, i la presència d’enterraments datats entre els segles VI i X permet pressuposar una continuïtat de l’hàbitat al cor del que avui és el municipi. Aquesta persistència històrica és clau, ja que constitueix la base sobre la qual es cimentaria l’enlairament econòmic del Granollers medieval a partir del segle XIII.

El mateix nom de Granollers és un eco d’aquest passat productiu. Les denominacions medievals com villa granoiarios o mercato granulariis fan referència directa a l’arrel llatina granum (gra), suggerint que el lloc era originalment un centre de trobada per a venedors de cereal. Així, la vil·la romana no va ser només una residència luxosa, sinó el motor d’una explotació agrícola el llegat comercial de la qual va perdurar al llarg dels segles, culminant en la construcció de La Porxada al segle XVI, el monument que simbolitza la consolidació definitiva dels mercats especialitzats en l’entorn urbà que un dia va ser camp romà.