L’encanteri que mai no mor o el relat que guanya com abans de l’Holocaust

No cal ser historiador especialitzat per veure el patró. N’hi ha prou amb mirar. Als anys vint del segle passat, l’antisemitisme va trobar el seu manual de capçalera en Els protocols dels savis de Sió, un pamflet fabricat per la policia secreta tsarista el 1903 que descrivia una conspiració jueva per dominar el món. Era una mentida total, barroera, tècnicament grollera; i tanmateix va mobilitzar multituds, va legitimar persecucions i va pavimentar el camí cap a l’Holocaust. Avui aquest llibre ha quedat obsolet perquè ja no cal: la causa palestina ha assumit la seva funció. És el nou relat unificador de l’odi, més sofisticat en les formes, embolcallat en el llenguatge dels drets humans i de la solidaritat internacional, però estructuralment idèntic: existeix una víctima col·lectiva universal, i el culpable de tots els seus mals és el jueu.

Aquí és on es requereix la valentia intel·lectual que Kant exigia amb el seu cèlebre sapere aude: atreveix-te a saber. Atreveix-te a mirar la història sense els filtres que t’imposa el corrent d’opinió dominant. Perquè aquesta història és radicalment diferent del relat que circula a les aules universitàries, als hemicicles parlamentaris i als festivals de música cancel·lats a cop de pressió.

“El Corà estableix que els musulmans no poden reconèixer cap autoritat sobirana que no sigui islàmica”

El mateix expresident Bill Clinton ha confirmat el que els historiadors saben des de fa dècades: als palestins se’ls va oferir un Estat. El van rebutjar. L’esquema es va repetir en múltiples ocasions, des de la partició de 1947 fins a les negociacions de Camp David l’any 2000. I la raó profunda del rebuig no és territorial ni demogràfica: és teològica. El Corà estableix que els musulmans no poden reconèixer cap autoritat sobirana que no sigui islàmica sobre terres que en algun moment van estar sota domini de l’islam. És a dir, el conflicte no tracta de fronteres. Tracta de la negació ontològica del dret a existir de qualsevol Estat no islàmic en aquella regió. Un Estat jueu al Mediterrani oriental no és per a ells una injustícia política: és una impossibilitat metafísica.

Convé recordar, a aquells que avui agiten banderes palestines sense haver obert un llibre d’història, que els territoris de la costa oriental del Mediterrani que avui conformen Israel no eren, sota el domini otomà de cinc segles, terra arrabassada a un poble florent. Eren, en gran part, terres àrides, sense valor agrícola, escassament poblades per tribus beduïnes nòmades, amb algunes ciutats (Damasc, Jerusalem) que allotjaven des de sempre una barreja heterogènia d’àrabs, turcs, jueus i cristians de diferents estirps històriques. Els pioners jueus que hi van arribar a finals del segle XIX i principis del XX van comprar aquelles terres legalment, les van drenar, les van irrigar i les van fer habitables. Ningú no va ser desplaçat de cap paradís. Aquesta és la veritat històrica, per incòmoda que resulti per a aquells que prefereixen el relat als fets.

“L’exèrcit islàmic del segle VII va ser el primer exèrcit colonial de la història”

Més incòmoda encara és la que pocs s’atreveixen a pronunciar en veu alta: l’exèrcit islàmic del segle VII va ser el primer exèrcit colonial de la història. Va conquerir per la força territoris aliens (Pèrsia, Síria, Egipte, el Magrib, Hispània), va sotmetre les poblacions natives, quan va poder les va eliminar, i les va substituir per la umma, la comunitat islàmica. Síria no parlava àrab. L’Iraq no parlava àrab. Egipte, Líbia, Tunísia, Algèria, el Marroc, Sudan: cap d’aquests pobles era àrab ni parlava àrab. Van ser els conqueridors qui van imposar la seva llengua, la seva religió i la seva civilització sobre cultures mil·lenàries que van desaparèixer sota les capes del temps. A això, amb els mateixos criteris que avui s’apliquen universalment en el debat postcolonial, se li diu colonialisme. Però aquest colonialisme gaudeix d’una estranya immunitat en el discurs progressista contemporani, perquè pertorbaria massa el relat.

L’imperatiu categòric kantià és implacable: actua només segons aquella màxima que puguis voler que es converteixi en llei universal. Si el principi és que tot poble conquerit per una potència colonial té dret a recuperar les seves terres ancestrals, aleshores els jueus, que viuen en aquella terra des d’abans de qualsevol conquesta islàmica, abans fins i tot de la romana, tenen aquest dret de manera indiscutible.

Si el principi és un altre, si només val quan el conquerit és àrab o musulmà, aleshores no som davant d’un criteri de justícia, sinó davant d’un prejudici disfressat de principi, davant d’una doble vara de mesurar que fa olor del de sempre.

“La tirania progressista, amb la seva pell de xai i la seva retòrica d’inclusió, ha trobat en la causa palestina l’instrument perfecte per canalitzar un odi que mai no va desaparèixer del tot”

I de prejudicis disfressats n’està ple el nostre temps. Les flotilles, les amenaces a esportistes israelians, el boicot a festivals musicals, l’assetjament a universitats i aules, la profanació de cementiris jueus, els comerços assenyalats, els barris marcats: tot això no és nou. És exactament el que va passar als anys vint i trenta del segle passat. Els qui aleshores van callar van haver de respondre davant la història i davant les seves pròpies consciències. Els qui avui callen també hauran de respondre.

La tirania progressista, amb la seva pell de xai i la seva retòrica d’inclusió, ha trobat en la causa palestina l’instrument perfecte per canalitzar un odi que mai no va desaparèixer del tot. Israel i els jueus són els enemics que aquests radicals de pensament tancat necessiten per donar coherència al seu relat del món: un relat en què sempre hi ha un opressor i una víctima designada, i en què l’opressor, per sorpresa de ningú que conegui la història, acaba sent el jueu. Els hereus dels exèrcits colonials islàmics, aquells que no accepten l’existència d’un Estat sobirà en terres que un dia van conquerir, han trobat en l’esquerra occidental els seus millors advocats.

Qui calli davant d’això serà còmplice del que vingui demà. I el que vingui demà, si la història serveix de guia, no tindrà res de nou. Només tindrà el mateix horror de sempre, amb un nom diferent.