Per què Àfrica necessita liberalisme clàssic

La vida com a bé absolut

Des dels albors de la civilització, la humanitat ha buscat escapar d’aquesta condemna. La immortalitat —o almenys la seva promesa— ha estat el motor secret de les grans religions, els mites fundacionals i els rituals de cultures tan dispars com l’egípcia, la grega o la precolombina. No és una curiositat antropològica: és la prova més eloqüent que l’ésser humà reconeix, en el més profund de la seva consciència, que la vida ho val tot.

I, tanmateix, resulta desconcertant que aquest mateix ésser humà que tem la mort amb tanta intensitat no tracti la vida pròpia i aliena amb la reverència que mereix. No com un bé fungible, sinó com el que realment és: una cosa tan rara i tan fràgil com un diamant. Més encara, en realitat, perquè els diamants es poden comprar. Una vida, no.

Immanuel Kant ho va formular amb la seva precisió habitual a la Fonamentació de la metafísica dels costums: la humanitat —en la pròpia persona i en la de qualsevol altre— ha de ser tractada sempre com un fi en si mateixa, mai merament com un mitjà. La vida no té preu; té dignitat. I allò que té dignitat no admet equivalent, no pot ser sacrificat a l’altar de cap ideologia, cap experiment social, cap utopia de cartró pedra.

L’Estat i la seva raó de ser primària

Si la vida humana posseeix aquest valor absolut, se’n deriva una conseqüència política ineludible: la primera obligació de qualsevol ordre institucional és protegir-la.

Ortega y Gasset, a La rebel·lió de les masses, va advertir que l’Estat és una de les creacions més formidables de la història humana, però també un dels perills més grans quan degenera o quan falla en la seva missió essencial. Per a Ortega, la convivència civilitzada no és un estat natural de l’home: és una conquesta contínua, un esforç sostingut que requereix institucions fortes i una classe dirigent a l’altura de les seves responsabilitats. Quan aquesta classe dirigent abdica —quan “l’home-massa” pren el poder sense saber ni voler exercir-lo bé— la societat es desintegra.

John Locke, el gran arquitecte del liberalisme clàssic, va ser encara més explícit. En el seu Segon tractat sobre el govern civil, Locke estableix que els éssers humans posseeixen drets naturals inalienables: la vida, la llibertat i la propietat. L’Estat no atorga aquests drets; els preexisteix. L’única raó legítima per la qual els individus cedeixen part de la seva llibertat natural per constituir un govern és precisament perquè aquest govern els protegeixi. Un Estat que no garanteix la seguretat dels seus ciutadans no només fracassa en la seva tasca: perd la seva raó d’existir. Es converteix en una ficció perillosa.

La seguretat, per tant, no és un luxe ni una prestació social entre d’altres. És la condició de possibilitat de tota la resta. Sense ella, no hi ha economia que funcioni, no hi ha família que prosperi, no hi ha cultura que floreixi. És la base, i quan la base falla, tot l’edifici s’ensorra.

L’experiment africà i les seves lliçons amargues

Poques regions del món il·lustren aquesta veritat amb tanta cruesa com l’Àfrica subsahariana posterior a la descolonització.

Quan les potències europees es van retirar al llarg de les dècades de 1950, 1960 i 1970, van deixar rere seu Estats l’arquitectura institucional dels quals —amb totes les seves injustícies i contradiccions— almenys funcionava en termes d’ordre bàsic i generació de riquesa. El que va venir després en molts d’aquests països no va ser l’alliberament promès, sinó una tragèdia de dimensions colossals. I la causa, en la majoria dels casos, no va ser la incompetència ètnica ni cap determinació cultural fatalista: va ser ideològica.

Els moviments d’independència africans, gairebé sense excepció, es van articular sota el paraigua del marxisme i el socialisme de planificació central. Era la moda intel·lectual del moment, beneïda per Moscou i entusiàsticament aplaudida en certes universitats europees i llatinoamericanes. El resultat va ser una generació de líders que van arribar al poder amb la promesa de crear un home nou i un Estat nou, i que en canvi van destruir allò que funcionava sense construir res durador en el seu lloc.

El cas de Rhodèsia és especialment eloqüent, precisament perquè contrasta amb el que va venir després. Era un país amb una economia agrícola i industrial puixant, amb una infraestructura funcionant i amb un nivell de vida que era, per als estàndards regionals, remarcable. Avui, Zimbabwe —l’Estat successor— és el retrat de la ruïna: hiperinflació històrica, col·lapse institucional, èxode massiu de la seva pròpia població. Moçambic, Angola, Zimbabwe, i en procés visible Sud-àfrica: el denominador comú no és la raça dels seus governants, sinó la ideologia dels seus governs.

I aquí rau una de les grans omissions intel·lectuals dels centres acadèmics europeus: no han estudiat amb la serietat que mereix què va passar exactament amb les seves antigues colònies després de la independència. Han preferit el relat de la culpa colonial —relat legítim en molts aspectes— a l’anàlisi freda i necessària del fracàs institucional postcolonial. Perquè aquesta anàlisi conduiria a conclusions incòmodes per a certes ideologies dominants.

Cal precisar que l’afirmació que cap país africà ha adoptat els principis del liberalisme clàssic mereix un matís: Botswana és citada freqüentment com una excepció parcial, amb institucions relativament sòlides, protecció dels drets de propietat i obertura econòmica, fet que explica en bona mesura la seva major estabilitat. L’excepció, curiosament, confirma la regla.

La responsabilitat política i la migració

El debat europeu sobre la migració africana acostuma a aturar-se en els símptomes: les xifres d’arribades, la pressió sobre els sistemes d’acollida, la tensió social. Rarament arriba a la pregunta fonamental: per què la gent abandona els seus països?

La resposta, en la majoria dels casos, és la mateixa: fugen de la inseguretat, de l’arbitrarietat de l’Estat, de la manca d’oportunitats econòmiques, de la corrupció sistèmica. Fugen, en definitiva, de l’absència del que John Locke identificava com la condició mínima d’una societat justa: la protecció de la vida, la llibertat i la propietat.

Kant, de nou, ens ofereix un marc útil: si tractem cada ésser humà com un fi en si mateix, no podem conformar-nos a gestionar els fluxos migratoris com si fossin un fenomen natural, com la pluja o el vent. Tenim l’obligació moral de preguntar-nos per les causes i d’actuar sobre elles.

I aquí és on el liberalisme clàssic ofereix no pas un somni ideològic, sinó un full de ruta pragmàtic. Les idees de Locke, destil·lades després per Adam Smith, Mill i Hayek, no són patrimoni d’Occident: són principis universals sobre com organitzar una societat perquè la gent pugui viure lliure i pròspera. Allà on s’han aplicat —parcialment, imperfectament, però de bona fe— els resultats han estat infinitament millors que allà on s’ha intentat planificar la felicitat des de dalt.

Si Àfrica trobés el camí cap a l’Estat de dret genuí, l’economia de mercat regulada, la protecció real dels drets individuals i la seguretat jurídica de la propietat, el continent no necessitaria exportar el seu talent i la seva energia a Europa. Els africans podrien construir el somni a casa seva. I aquest és l’únic argument seriós sobre migració que mereix ser pronunciat en veu alta.

La salvació que ningú vol escoltar

No hi ha una resposta popular en això. El liberalisme clàssic no promet paradisos col·lectius ni enemics convenients als quals culpar. Exigeix institucions sòlides, respecte a la llei, llibertat individual i responsabilitat personal. És una medicina amarga per a aquells que han fet de la gestió de la dependència el seu negoci polític.

Però la vida humana —aquesta realitat irrecuperable, aquest diamant que no té preu— mereix alguna cosa més que bons desitjos i discursos. Mereix l’única arquitectura política que històricament ha sabut protegir-la: aquella que posa l’individu primer, limita el poder de l’Estat i confia en la llibertat com a motor del progrés.

Com diria Ortega: la civilització no és una cosa que s’hereta. Cal conquerir-la cada dia. Àfrica té tot el necessari per conquerir-la. Només li falta que algú s’atreveixi a dir-li la veritat sobre quines idees la portaran fins allí.