El descrèdit com a política d’Estat
Resulta difícil imaginar una imatge més devastadora per a la credibilitat institucional d’Espanya que veure Pedro Sánchez passejant-se avui pel Vaticà, somrient davant del Papa, mentre el seu entorn polític i familiar es troba envoltat de sospites, investigacions i imputacions que farien dimitir qualsevol dirigent en una democràcia exigent.
La seva esposa. El seu germà. Membres del seu partit. Escàndols encadenats. Opacitat constant. I, tot i així, Sánchez continua aferrat al poder amb una barreja de narcisisme polític i resistència tàctica que ja no respon a un projecte de país, sinó únicament a la seva pròpia supervivència.
Espanya fa anys que està atrapada en una paràlisi asfixiant. No hi ha reformes profundes. No existeix una visió nacional recognoscible. No hi ha iniciativa política més enllà del càlcul electoral, del relat diari i de l’ocupació del poder com a fi en si mateix. Governar ha deixat de ser transformar per convertir-se en resistir.
Mentrestant, el president actua a l’estranger com si representés una nació forta i cohesionada, quan la realitat interna és la d’un país esgotat, fracturat i cada vegada més descregut de les seves institucions. El problema ja no és només jurídic o polític; és moral. Perquè la dignitat d’un càrrec també es mesura per la capacitat d’entendre quan un deixa de representar la ciutadania per començar únicament a representar-se a si mateix.
I aquí resideix la veritable vergonya: no en les fotografies oficials ni en els viatges internacionals, sinó en l’absoluta desconnexió entre el poder i la realitat dels espanyols.