Ea, ea, ea... la ministra García se cabrea: protagonisme sí, responsabilitats no
Hi ha polítics que volen totes les medalles, però cap de les responsabilitats. I la ministra de Sanitat, Mónica García, sembla haver decidit apuntar-se a aquest club. D’aquí que el títol d’aquest article li vagi com anell al dit a la ministra de Més Madrid, abans podemita, de Sanitat: “ea, ea, ea, García se cabrea”, com aquella cançoneta de quan, de petits, volíem tocar els nassos a algú...
Aquesta setmana, després del nou enfrontament amb les comunitats autònomes pel que fa a l’Estatut Marc i les reivindicacions dels metges, la ministra ha esclatat contra els consellers de Sanitat acusant-los d’actuar com «el gos de l’hortolà»: ni mengen ni deixen menjar. Curiosa acusació venint precisament de qui fa mesos que protagonitza un dels conflictes sanitaris més importants que es recorden amb els professionals mèdics.
Perquè convé recordar que els metges fa temps que denuncien que el Ministeri no escolta les seves reclamacions, que l’Estatut Marc ha generat més problemes que solucions i que les millores laborals promeses continuen sense arribar. MIR, jornades interminables, guàrdies, carrera professional, conciliació... una llarga llista de qüestions pendents que el Govern ha estat incapaç de resoldre.
Tanmateix, quan les comunitats autònomes li han retornat la pilota i li han dit, en essència, que sigui el Ministeri qui lideri i assumeixi les decisions, la ministra s’ha enfadat. Molt protagonisme per anunciar mesures, moltes rodes de premsa per vendre acords, però quan arriben els problemes, les discrepàncies i les conseqüències polítiques, aleshores la responsabilitat s’ha de repartir entre tothom.
La realitat és força més senzilla. Si el Ministeri vol dirigir la política sanitària espanyola, també ha d’assumir el desgast que això comporta. No es pot voler ser capità quan hi ha victòria i passatger quan arriben les tempestes.
Per això la imatge que deixa aquesta nova polèmica resulta tan cridanera: una ministra que acusa les comunitats de no resoldre els problemes mentre són precisament aquestes mateixes comunitats les que gestionen hospitals, centres de salut i professionals cada dia. Potser el problema no és que els altres no vulguin menjar. Potser el problema és que algú es vol quedar sempre amb el millor plat de la taula.