El “síndrome Waterloo” del PSOE: t’asseus amb Puigdemont… i acabes imputat
Hi ha alguna cosa fascinant en la política espanyola contemporània. Una mena de maledicció processista, un triangle de les Bermudes judicial o potser, simplement, una estadística incòmoda que a Ferraz ja haurien de començar a estudiar seriosament: cada socialista que acaba negociant amb Puigdemont a Waterloo acaba, tard o d’hora, tenint problemes amb la justícia espanyola.
Primer va ser Santos Cerdán, l’home fort de Pedro Sánchez, arquitecte dels pactes impossibles i visitant habitual del santuari belga de l’independentisme. El mateix dirigent que va passar d’operador polític imprescindible a veure’s esquitxat judicialment en diverses investigacions que avui inquieten seriosament el PSOE.
I ara apareix José Luis Rodríguez Zapatero, nou ambaixador oficiós del sanchisme a Waterloo, somrient, conciliador i disposat a normalitzar el que calgui per mantenir viva la majoria parlamentària de Pedro Sánchez. Vist el precedent, potser algú hauria de començar a preocupar-se per ell. Perquè ja no sembla casualitat. Sembla protocol intern.
El procediment és sempre semblant: primer es demonitza l’independentisme; després se l’indulta; més tard s’hi pacta; després es viatja discretament a Bèlgica; i finalment algú acaba declarant davant d’un jutge per presumpte xoriço, xistorra o enciam. El PSOE ha convertit Waterloo en una barreja entre ministeri paral·lel i sala VIP judicial.
I mentrestant, Puigdemont continua allà. Intocable. Observant desfilar dirigents socialistes com qui veu caure peces en una partida d’escacs perfectament calculada. El més extraordinari és que l’expresident fugat sembla tenir més estabilitat política que aquells que van a veure’l. Uns entren a Waterloo pensant que controlen la negociació. I en surten descobrint que potser el negociat eren ells.
A aquest ritme, a Ferraz acabaran incloent una clàusula de risc laboral: “Advertència: acostar-se massa a Puigdemont pot provocar imputacions, desgast polític i compareixences davant l’Audiència Nacional”. Però tranquils. Segur que tot és casualitat.