Un tren no hauria de descarrilar
Un tren és avui, d’una banda, el resultat de dos segles de desenvolupament de l’enginyeria a partir de la física. De l’altra, un servei públic que s’ofereix als ciutadans per desplaçar-nos. El primer hauria de ser garantia que aquest enginy no pot fallar si es respecten escrupolosament les lleis universals que regeixen la matèria, l’energia, l’espai i el temps, i les diferents maneres com tot això interacciona. El segon hauria de constituir la certesa que, si aquest tren depèn d’una autoritat administrativa, no hauria de tenir cap altre resultat que millorar la qualitat de vida dels ciutadans. Un tren, per tant, mai no hauria de poder descarrilar.
L’accident ferroviari d’Adamuz no és una fatalitat, ni un caprici del destí, ni la voluntat imprevisible d’un déu voluble. No és res d’això, sinó l’error d’algú que no ha fet la seva feina o que no l’ha feta correctament. Perquè un tren ha d’estar dissenyat, des de la infraestructura per on circula —les vies— fins a la mateixa maquinària, els vagons i la resta de material rodant, precisament per mantenir-se sobre els rails en tot moment, de manera constant i estable. No ha de descarrilar perquè aquest fet és contrari a la seva finalitat. Sembla senzill d’entendre.
Però no és només una qüestió d’aquest disseny, sinó també, i principalment, dels controls i revisions de caràcter periòdic i permanent als quals el mitjà de transport està legalment sotmès, uns estàndards de seguretat establerts per experts en un àmbit internacional, perquè es basen en l’anàlisi i en les conclusions obtingudes de l’experiència, sense que s’hi puguin posar fronteres polítiques.
I quan un fet físic contrastat i assegurat, com és la possibilitat de moure en l’espai persones i coses d’aquesta manera, en un tren sobre unes vies, es converteix en una prestació que hem considerat necessari posar a disposició de tothom, perquè ens iguala, promou un major desenvolupament com a societat i també millora la nostra qualitat de vida, ho fem amb l’exigència que determina la llei que això no ens suposi un risc, i que, si n’hi ha algun, s’eviti adoptant les mesures necessàries.
El fracàs de tot l’anterior, amb el resultat de quaranta-cinc persones mortes pel descarrilament d’un tren i el xoc immediat posterior d’un altre comboi que circulava per una via paral·lela en sentit contrari, tindrà segurament una causa física fàcilment explicable, que sens dubte es revelarà a partir de les petjades, indicis i circumstàncies posades de manifest. De fet, ja en un primer moment tot apunta, pel que sembla, a un defecte en la continuïtat i l’estabilitat d’un dels rails de la via per on circulava el primer dels trens a descarrilar, circumstància que va originar la fatal conseqüència dels fets posteriors.
El que en cap cas tindrà és una explicació que puguem, ni hàgim, d’acceptar des de la perspectiva del servei públic que és el ferrocarril, perquè aquest accident es deu al fet que qui havia de complir amb la seva feina no ho ha fet. O, almenys, no ho ha fet correctament. Perquè un tren no ha de descarrilar si les coses es fan bé.
Per això, és absolutament incomprensible que fins ara cap responsable del servei públic ferroviari a Espanya hagi dimitit quan ja fa més d’una setmana de l’accident, quan ja disposem de dades que semblen més que evidents del que ha passat i quan, en qualsevol cas, consta que hi havia denúncies i advertiments als quals ningú no va fer el mínim cas des de les instàncies on, precisament, es treballa per comprovar i eliminar els riscos.
Les culpes d’un altre tipus, si n’hi ha, les determinaran els tribunals quan i com escaigui, però el fet objectiu i incontestable que hi hagi quaranta-cinc víctimes mortals i més d’un centenar de ferits en unes circumstàncies que mai no s’haurien d’haver produït és una responsabilitat ja plenament assumible, per incompliment, de qui té dins l’Administració l’obligació de vigilar i mantenir la integritat i la seguretat del sistema ferroviari, simplement perquè aquesta seguretat no ha existit si no s’ha prestat un servei públic de manera eficaç i sense risc de generar danys irreparables.
La dimissió, una paraula poc habitual en el nostre àmbit polític i administratiu, hauria de ser la primera decisió davant de tothom de qui, des de qualsevol departament, ha d’afrontar que alguna cosa que era la seva funció no s’ha complert com calia. Hauria de ser-ho per respecte a les víctimes i per dignitat: es dimiteix i es donen explicacions del perquè no s’han assolit els resultats esperats. I és evident que el descarrilament d’un tren i la conseqüència de quaranta-cinc morts no és compatible amb el que entenem per “resultat esperat” d’un servei públic.
Un tren no hauria de descarrilar. Però cap responsable de l’organisme del qual depèn que això sigui així no hauria de romandre ni un minut més en un càrrec per al qual s’ha demostrat incapaç. Ni tan sols el dol per les víctimes ens hauria de fer assumir una altra cosa, i precisament per elles caldria exigir que algú ja hagués deixat el seu càrrec pel que ha passat.