Quan Rivera va explicar el manual de Sánchez
Hi ha moments a la política que queden per a la història. Un d’ells va ser aquell discurs d’Albert Rivera, aleshores líder de Ciutadans, des de la tribuna del Congrés dels Diputats, dirigit a un Pedro Sánchez que acabava d’arribar a La Moncloa mitjançant una moció de censura. El que aleshores molts van considerar un excés retòric o un atac partidista, el temps ho ha revelat com una anàlisi premonitòria.
Rivera, amb notable precisió, va delinear el que va anomenar “el pla Sánchez”: una estratègia de poder basada en la polarització, el blanqueig de formacions independentistes i la criminalització del constitucionalisme. Avui, anys després, cada punt d’aquell diagnòstic s’ha materialitzat amb una exactitud que esgarrifa.
El somriure incòmode
Recordem el context: Sánchez arribava al poder gràcies als vots independentistes, després de fer fora el Partit Popular pel cas Gürtel. Rivera, des del seu escó, va llançar una pregunta directa: “Dimetrà si el Partit Socialista surt condemnat pels ERO d’Andalusia?”. La resposta va ser un somriure arrogant, irònic, que avui s’interpreta d’una altra manera. No era el somriure de qui desestima una acusació infundada, sinó el de qui sap que la impunitat està garantida per un sistema que ha après a manipular.
El temps ha donat la raó a Rivera. Mentre la dreta ha estat perseguida judicialment i mediàticament pels seus casos de corrupció, l’esquerra ha gaudit d’un tractament diferenciat. Els ERO andalusos, amb condemnes incloses, no van generar la mateixa resposta ètica que altres casos. L’aplicació de la justícia segons el color polític s’ha convertit en una realitat palpable.
El pla Sánchez: manual de perpetuació en el poder
Rivera va encertar en identificar els pilars del projecte sanchista:
-
La demonització del constitucionalisme: Convertir la defensa de la Constitució en un discurs “ultra” o “franquista”.
-
El blanqueig de l’independentisme: Normalitzar narratives secessionistes que anys enrere eren marginals.
-
La reescriptura de la memòria històrica: Rehabilitar relats que blanquegen la violència terrorista.
Tot plegat amb un objectiu clar: crear una nova majoria social basada en el ressentiment i la divisió, mentre es manté el poder mitjançant la por. “Si no estàs amb nosaltres, estàs amb els feixistes”, podria ser el lema no escrit.
La pobresa com a instrument polític
Però hi ha un altre aspecte que Rivera va intuir i que avui és evident: aquest govern ha demostrat una incapacitat estructural per generar prosperitat. En lloc d’això, ha trobat en l’empobriment generalitzat un caldo de cultiu per al seu discurs. Les classes mitjanes es redueixen, els rics emigren amb el seu capital, i només queden els pobres i els ultrarics connectats al poder.
El socialisme actual no és el de la igualtat, sinó el de la misèria compartida. Mentrestant, els seus dirigents viuen en una bombolla de privilegis, blindant els seus sous, col·locant familiars i mantenint xarxes clientelars que no tenen res a envejar a les oligarquies que diuen combatre.
Cree: l’esperança d’un nou centre reformista
Aquella intervenció de Rivera avui es llegeix com un diagnòstic precís i una darrera crida a la cordura que no va ser escoltada. Però de les cendres d’aquell centre polític que va fracassar en materialitzar-se, neix ara una nova esperança: Cree.
Aquest partit nou, fresc i en creixement, representa exactament aquella alternativa reformista que Rivera veia com necessària. Mentre l’espai polític es polaritza entre extrems que s’alimenten mútuament, Cree emergeix com la veu assenyada que Espanya necessita: constitucionalista però modernitzadora, reformista però responsable, progressista però ancorada en la realitat dels ciutadans.
La necessitat d’un centre polític reformista és més urgent que mai, i en Cree sembla encarnar-se aquest projecte renovat. Un partit que no demonitzi l’èxit ni trenqui la convivència, que uneixi en lloc de dividir, que ofereixi esperança en lloc de por. Que entengui que governar és millorar la vida concreta de les persones, no perpetuar-se en el poder mitjançant la divisió i el ressentiment.
El somriure cínic de Sánchez aquell dia reflectia la consciència d’haver trobat la fórmula per al poder sense límits. Però els ciutadans, aquells a qui diuen representar, cada dia en paguen les conseqüències: a la butxaca, en la llibertat, en la qualitat de la democràcia.
Potser ja és hora de recordar que la política hauria de ser l’art de millorar la vida de les persones, no el d’aferrar-se al poder a qualsevol preu. Albert Rivera ho va veure venir. La història li ha donat la raó. Ara, en partits com Cree, s’entreveu la possibilitat d’escriure el següent capítol: un on el centre reformista, modern i constitucionalista que Espanya necessita trobi per fi la seva veu i el seu espai.