Cultura de l'esforç versus cultura del subsidi
A qui no li agraden els regals? Imagino que li agraden a tothom, no? En l'àmbit personal, quan arriba un dia especial, és normal que et faci il·lusió que algú pensi en tu i et dediqui un instant o et faci un present. Això forma part de l'alegria de la vida i et dona forces per continuar la lluita del dia a dia. Com que la vida no és senzilla, aquests moments de reconeixement gratuït et carreguen d'energia per continuar endavant.
Sovint, aquest reconeixement és proporcional a l'esforç dedicat durant la teva vida diària vers els altres, ja sigui la teva família, les teves amistats, els companys de feina... Evidentment, no ho fas mai pensant en el suposat i futur premi, però aquest és, en certa manera, una justa i merescuda recompensa a la teva dedicació i estimació pels que t'envolten.
La cultura de l'esforç que vam aprendre de les generacions precedents i que tant ens inculcaven, ha perdut, en els temps actuals, el seu impromptu i acceptació per part dels joves i de la societat woke en la qual estem immersos.
Si invertim els termes, si el premi arriba sense esforç, si la gratificació és excessiva i no suposa pel que la rep cap treball; llavors estem pervertint el sistema de valors i acomodant a les persones beneficiàries a una existència regalada i fraudulenta, a càrrec dels altres.
Deixem de banda els casos extraordinaris de veritable necessitat i vulnerabilitat que sí que necessiten la solidaritat de tothom i, per tant, de les ajudes d'un Estat. Però l'obligació de les administracions és la de recompondre la seva possibilitat de produir i de guanyar-se un futur. És allò de la dita: "Per treure algú de la pobresa, no li regalis el peix. Ensenya'l a pescar i si de cas, regala-li la canya".
Sé que em direu que en els temps que corren i amb les polítiques del nostre Govern que ens aboca a un empobriment accelerat, aquesta vulnerabilitat ha crescut exponencialment, especialment entre els joves. Cert. Però la política i els diners públics no haurien de dedicar-se a regalar bons culturals (per pagar concerts o videojocs) o altres paguetes similars; sinó en un pla integral de formació i integració laboral amb la qual la joventut pogués independitzar-se i tirar endavant per ells mateixos, sense haver de marxar a l'estranger.
Quan s'instaura en una societat la cultura del subsidi, quan a cadascú li cau a les mans una paga sense res a canvi, quan és més productiu viure de la prestació social que del propi treball, la societat s'empobreix i es desequilibra. Es crea, en nom de la igualtat, una mena d'injustícia social que castiga al productiu i afavoreix al gandul. Fustiga al lleial i afavoreix al murri.
Comencem per l'educació. Tornem a l'Educació amb majúscules. Al coneixement, a la creativitat, a l'esforç. Que es faciliti la formació i integració laboral per qui no vol o no pot continuar estudiant, desenvolupant les seves capacitats. Que l'estudi de qualitat tingui la seva recompensa. Que l'esforç dedicat tingui el seu premi, amb millors perspectives de treball o d'escalada socioeconòmica.
Si continuem amb la consigna de l'aprovat general, tenint als joves "aparcats" als centres educatius. Si continuem amb el "bonisme" afirmant que tothom avança "a la seva manera" i es continua baixant nivells, passant de curs sense exigència, convertint les escoles en parcs d'atraccions... ens acabarà operant d'apendicitis un metge que no sàpiga trobar-la i necessiti que la IA l'orienti per extreure-la. O ens acabarem menjant productes sintètics, perquè ningú voldrà treballar en les dures condicions del camp.