Més motius per votar diferent

No parlaré dels gravíssims escàndols de corrupció que afecten el PSOE. Aquests, per si sols, ja haurien de decantar l’opinió de les persones decents, ja que són una autèntica cataracta que el sanchisme i els seus socis volen aturar i desviar amb gotets de plàstic.

Però no, aquesta vegada només em basaré en dades econòmiques objectives i que cadascú en tregui les seves pròpies conclusions sobre si es pot o no continuar confiant el timó del país als partits que ens governen ara.

Comencem per l’atur. A Espanya l’índex general és de l’11%, el pitjor de la Unió Europea. L’atur juvenil s’eleva al 25,6%, de llarg el pitjor de tots els països de la UE.

El deute nacional s’ha triplicat des de l’arribada del PSOE al poder i la xifra en euros és escandalosa i la més alta de tota la història del nostre país.

La productivitat nacional és la mateixa que fa vint anys, cosa que fa pensar que les expectatives de millora són escasses.

En canvi, la recaptació estatal ha augmentat alarmantment des de l’arribada al Govern del PSOE i SUMAR. Vegem dades objectives:

• La recaptació per IVA ha augmentat un 9,6%.

• La de l’impost de societats, un 30,18%.

• La de l’IRPF, un 30,6%.

Si parlem del principal problema nacional, és a dir, de l’habitatge, podem veure com des de l’aprovació de la Llei d’Habitatge defensada a ultrança pel Govern, els preus del lloguer s’han encarit un 24% i la disponibilitat d’habitatges ha disminuït un 17%.

La cistella de la compra tampoc no surt ben parada. Resulta que en els darrers deu anys l’índex de preus al consum s’ha incrementat en un 25,3%.

I si parlem de salaris, cal citar que el 19% dels treballadors no arriben als 15.000 € anuals.

En resum: els salaris no pugen i els impostos es disparen. Mala senyal per a la classe treballadora a qui el Govern diu defensar.

De fet, 12,5 milions d’espanyols viuen en situació de pobresa o en risc d’exclusió social.

I si parlem dels serveis públics que, segons ells, defensen davant les especulacions de les entitats privades, la ciutadania pot aportar molta informació de com ho viu diàriament:

• No es recorden en la nostra història recent tantes incidències i avaries en els trens de rodalies o de llarg recorregut com ara. Els treballadors pateixen retards, anul·lacions i accidents. I això gairebé cada dia. Tampoc els aeroports funcionen com haurien, deixant la nostra imatge entre els turistes a l’alçada d’un país del Tercer Món.

• Els centres de salut i hospitals estan col·lapsats. Les llistes d’espera són interminables i l’atenció ha deixat de ser personal per passar a estar regulada per minuts per consulta. Qualsevol persona que s’apropi a un CAP o hospital ho sap i ho pateix.

• Els nivells acadèmics dels nostres nens i joves estan per terra i a la cua d’Europa. Els resultats obtinguts en les proves internacionals d’avaluació haurien de fer-nos enrojolar de vergonya. Els pares estan consternats en veure els seus fills sense coneixements bàsics com la lectura i la comprensió lectora, l’escriptura i l’ortografia, el càlcul o la mínima cultura general. I em consta que no és culpa del professorat, que ho dona tot, a contracorrent i contra tot i tothom.

• L’estat del benestar es ressent. No arriben les ajudes a la dependència i els pegats com els bons d’educació i altres que el Govern difon són armes electorals més que eines eficaces d’equilibri social.

• La joventut veu poc futur al nostre país i marxa a l’estranger. Els pares veiem amb preocupació com i per què han de marxar sense poder fer res.

Si l’Estat continua endeutant-se es posaran en perill les pensions. Les campanyes interessades de la por que anuncien un apocalipsi per als pensionistes si accedeix al Govern la dreta, haurien de replantejar-se en direcció contrària. Com més gran és el deute, més perill per a aquells que perceben una pensió.

I davant de tot això, el Govern va presumint de petits triomfs (cortines de fum) afirmant que l’economia va “com un coet”. Però a cada casa de gent humil es viu tot el contrari.

La desigualtat entre el relat que ens venen i la realitat augmenta cada dia.

I als ulls i a la responsabilitat de tothom està veure-ho, valorar-ho i decidir quin és el millor camí per a una Espanya i una Catalunya del futur.