La política de blocs
D’una banda tenim la dreta amb tots els seus matisos: des de la més radical exemplificada per SALF i Vox, fins al PP amb els seus diferents corrents (dura com la d’Ayuso i més centrada com la de Moreno Bonilla).
De l’altra, l’esquerra, representada pel PSOE i per tot el ventall de partits més enllà dels socialistes (Sumar, Podemos, Compromís...)
Pul·lulant i esperant treure sempre profit, hi ha els independentistes (Junts, PNB, Bildu, ERC...) que pacten amb l’esquerra per donar-los vida i esgarrapar concessió rere concessió a canvi dels seus vots.
Pactes impossibles
Aquests blocs no permeten pensar en el bé comú ni arribar a pactes d’Estat que generin confiança i avenços, com per exemple, el tan necessari pacte per a l’educació, que desterri definitivament la ideologia dels centres educatius i destini els recursos necessaris per assegurar la formació de qualitat de les noves generacions.
Després de les eleccions a Andalusia s’ha tornat a demostrar que la política de fronteres entre dreta i esquerra perjudica el benestar comú i els interessos de cadascun dels partits. El PP no ha aconseguit la majoria absoluta i l’esquerra se n’ha congratulat. Cras error per als esquerrans. En no aconseguir la majoria necessària per governar en solitari, Moreno Bonilla haurà de pactar amb Vox, fet que farà que les seves polítiques es decantin més cap a la dreta. La política de blocs petris impedeix altres tipus de pactes.
Fent política-ficció... No seria més beneficiós per a l’esquerra facilitar la investidura de Moreno Bonilla a canvi que no pactés amb Vox i esgarrapar algun acord del seu programa?
Això, en aquestes circumstàncies, se’m fa impossible d’imaginar.
El forat en el nostre espectre polític
Trencar aquest posicionament de trinxeres només seria possible amb la irrupció d’una nova i renovada opció política de centre, capaç d’arribar a acords nacionals amb els dos partits majoritaris en benefici de la immensa majoria dels espanyols.
El centrisme, una opció desapareguda a Espanya i, al meu entendre, molt necessària, podria trencar la dinàmica de blocs antagònics del “o amb mi o contra mi”, tan perillosa i que històricament ha fet tant de mal al nostre país.
Amb aquesta via política deixaríem d’estar en mans de qui vol destruir Espanya i que, en números absoluts dins de l’Estat espanyol, són minoritaris. La seva força s’esvairia com per art d’encantament i quedarien novament al marge de les decisions generals.
Una política sense extremismes i sense necessitat dels independentistes podria portar el nostre país a grans acords allunyats de l’actual polarització. Perquè d’això va la política: de parlar, de pactar amb qui és diferent, però no a costa dels espanyols i del bé comú per aconseguir apoltronar-se a la Moncloa, com passa actualment.