Salvador Illa davant el seu moment polític més delicat
Salvador Illa ha tornat. Un mes apartat del focus —que no de les tasques de despatx— li ha servit per comprovar que la política catalana no concedeix treves. Regressa al Palau de la Generalitat amb una agenda inflamable i una majoria que no és majoria. I ho fa en un moment en què el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) es juga alguna cosa més que l’estabilitat parlamentària: es juga la credibilitat de la seva promesa de “normalització” i bona gestió.
1. Rodalies: la paciència esgotada
El front més simbòlic és Rodalies de Catalunya. Incidències cròniques, inversions discutides, traspassos competencials a mig fer i una ciutadania exhausta. Cada retard és un editorial ambulant contra el Govern. Illa necessita resultats tangibles —millores mesurables en puntualitat i fiabilitat— i un relat clar sobre responsabilitats compartides amb Renfe i Adif.
El que està en joc no és només la mobilitat: és la percepció d’eficàcia. Si Rodalies no millora, l’etiqueta de “gestió solvent” s’esquerda.
2. Carreteres i infraestructures: inversió o embús polític
Les carreteres catalanes arrosseguen anys de manteniment irregular i projectes bloquejats. Entre la pressió municipal, els peatges en la memòria col·lectiva i el finançament autonòmic pendent de reforma, el marge fiscal és estret. Illa haurà de prioritzar, explicar i —sobretot— executar. En infraestructures, prometre no suma; inaugurar sí.
3. Educació: vagues i autoritat
Les vagues de mestres i professors no són només laborals; són polítiques. El malestar per ràtios, calendari, estabilització d’interins i recursos erosiona l’autoritat del Departament. Illa necessita diàleg real i calendari verificable. L’educació és terreny sensible: una mala gestió es converteix en bandera opositora en qüestió de dies. Ja no pot continuar culpant els gestors anteriors (Junts i ERC), encara que ara siguin aquestes mateixes forces polítiques les que demanen caps.
4. Sanitat: el termòmetre social
Les protestes en sanitat —llistes d’espera, condicions laborals, pressió assistencial— són el termòmetre de qualsevol govern. L’herència de la pandèmia encara pesa en estructures i ànim professional. Aquí no n’hi ha prou amb anuncis: calen reforços pressupostaris, pactes amb sindicats, un Estatut just i digne per a metges i infermeres, i una comunicació que no soni a autoindulgència.
5. Habitatge: 50.000 pisos en 8 anys impossibles
Salvador Illa i tot el PSC es van comprometre a solucionar la manca d’habitatge a Catalunya en dues legislatures, en vuit anys. Encara que sembli mentida, actualment només són pocs els projectes que s’estan executant, malgrat els esforços que tots els ajuntaments socialistes i la mateixa Generalitat estan realitzant.
La qüestió no són només les dificultats per trobar terrenys de titularitat municipal, o a bon preu si són de titularitat privada, sinó que la major dificultat són els seus propis socis de govern, que li exigeixen ser eficaç i productiu mentre no li aproven ni els pressupostos, en una espiral contínua d’absurd polític.
6. Pressupostos: l’art del possible
Les negociacions fallides amb Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i Catalunya en Comú (Comuns) deixen Illa en minoria pràctica. Sense pressupostos, el Govern navega amb pròrrogues i perd iniciativa. Però cedir massa té cost identitari per al PSC; no cedir, cost de governabilitat.
L’aritmètica mana, i la política exigeix relat: explicar per què es pacta —o per què no— i amb quins límits.
7. L’eix Madrid-Barcelona: equilibri delicat
Illa coneix bé el pont amb el Govern central. Aquest actiu pot ser avantatge (inversions, coordinació) o munició per a l’oposició (acusacions de subordinació). En un context de debat sobre finançament autonòmic i agenda territorial, el PSC necessita mostrar autonomia sense trencar la sintonia.
Però també és un element d’extorsió contínua per part dels seus teòrics socis. Una arma de doble tall per al govern català que sempre està en mans dels seus socis i, alhora, oposició.
8. El que es juga el PSC
Per al PSC, aquesta legislatura és un examen històric: demostrar que pot liderar Catalunya sense el marc del procés com a eix únic. Si Illa consolida gestió i estabilitat, el socialisme català s’assenta com a alternativa central. Si ensopega a Rodalies, sanitat, habitatge o pressupostos, la narrativa de “tornada a la normalitat” es dilueix i l’espai polític es fragmenta de nou.
Illa torna a un tauler sense xarxa de seguretat. Cada conflicte sectorial és una prova de lideratge; cada negociació, un equilibri sobre el filferro. La política catalana ja no viu en el xoc permanent de blocs, però tampoc en la comoditat de majories folgades. El president té al davant la tasca menys èpica i més difícil: que les coses funcionin.