Un Ajuntament amb superàvit és bona gestió o una aixecada de camisa?
Segurament heu llegit en les darreres setmanes notícies d’ajuntaments treient pit pel superàvit que mostren les seves xifres en l’execució dels pressupostos del 2024. I és que la llei estableix que les entitats locals han d’aprovar a l’1 de març la liquidació del pressupost de l’exercici anterior, és a dir, els ingressos recaptats i les despeses disposades, quelcom que sol endarrerir-se fins a mitjans d’any per sistema. I han de fer-ho públic per coneixement de qui hem finançat, en major o menor mesura, aquests comptes i rebut, millor o pitjor, els serveis públics que amb ells es sostenen.
Sorprèn veure alcaldes i regidors d’Hisenda presumint de com més superàvit millor i d’acumular amb això romanents, és a dir, excedents o sobrants, d’aquests recursos previstos per a les despeses pressupostades. Però aquesta situació de superàvit no és una bona notícia. O gairebé mai ho és. Perquè realment darrere d’aquests tan celebrats superàvits no hi ha altra cosa que una gestió econòmica deficient, una escassa execució de la despesa o, el que és pitjor, una renúncia tàcita, quan no expressa, a atendre les necessitats de la ciutadania. O tot alhora.
Els pressupostos d’un ajuntament, com els de qualsevol altra administració pública, són instruments de planificació per transformar la realitat social i millorar la vida dels veïns. El seu objectiu, per tant, no és oferir un resultat positiu i així acumular recursos no consumits, sinó gestionar-los, redistribuir-los i gastar-los de manera eficient, justa i oportuna. La primera pregunta, per això, que cal fer a un alcalde ufanós per uns comptes amb un superàvit elevat no és quant ha estalviat, sinó quant ha deixat d’invertir en serveis públics que no ha prestat o que no ha prestat íntegrament.
Perquè un superàvit pot significar, per exemple, que no s’han executat partides previstes per a manteniment urbà, per a ajudes socials, o per a millores en el transport públic o en polítiques d’habitatge. I aquesta menor execució pressupostària, que òbviament no pot sinó donar un resultat amb signe positiu, no és un mèrit, sinó una mostra d’incapacitat per executar el compromès. Amb la conseqüència d’un ajuntament que té diners al banc, sí, però diners que hem aportat com a contribuents i que no han servit per solucionar problemes de degradació dels nostres barris, que no han arribat a famílies necessitades de suport, o que no milloren serveis amb mancances ni implementen altres inexistents.
Afegim a la qüestió una equivocada visió empresarial del pressupost municipal, cercant només quadrar xifres i obtenir rendiments econòmics en forma de beneficis, i tindrem que els pressupostos municipals deixen de ser una eina de desenvolupament i de cohesió social, una palanca per canviar la realitat, per convertir-se en un simple compte de resultats que, si coincideix amb una alta pressió fiscal local, obliga qualsevol ciutadà a preguntar-se de què serveix pagar uns tributs que no es destinaran de manera efectiva i real a despesa pública, sinó a engrossir unes arques municipals sense més. Recaptar molt i gastar poc no és, d’aquesta manera, sinó una injustícia davant una ciutadania a la qual se li exigeixen esforços que no rep a canvi major benestar. I la foto d’un alcalde somrient pel seu superàvit no sembla que millori gaire la nostra vida, oi?
Com evitar superàvits reflex d’una gestió ineficaç? Una eina clau per a això pot ser la implantació del pressupost base zero (PBZ) en l’àmbit municipal, ja que, a diferència d’un enfocament tradicional, el que parteix del pressupost de l’any anterior simplement per ajustar-lo, el PBZ obliga a justificar cada partida des de zero en cada cicle pressupostari. I això pot transformar les administracions locals de manera rellevant, perquè això exigeix replantejar-se les prioritats reals, atès que cada servei o programa ha de justificar la seva existència i el seu finançament en funció del seu impacte i resultats previstos, la qual cosa obliga a eliminar partides obsoletes o innecessàries que es mantenen per mera costum.
Un sistema de PBZ fa la despesa més eficient, atès que identifica duplicitats en les despeses i projectes ineficaços, així com estructures administratives sobredimensionades o, si escau, insuficients. Però, fonamentalment, trenca amb una inèrcia comuna en les entitats locals: la de pressupostar cada any seguint el patró de l’any anterior simplement augmentant crèdits sense analitzar necessitats i capacitats d’execució. Sense haver fet una reflexió de cada àrea de gestió i dels seus objectius, quelcom que impedeix planificar estratègicament i orientar l’acció política realment a l’obtenció de resultats prèviament establerts. Quelcom que igualment dificulta, o falseja, la rendició de comptes que és exigible a qualsevol actuació pública.
Un superàvit hauria de ser contemplat des d’una perspectiva crítica que ens parlés de les seves causes reals. I de si aquestes realment tenen com a fi una millora de la vida dels veïns. Perquè si no és així, aquest superàvit és un fracàs que no mereix aplaudiment, sinó una reforma profunda de com administrar bé això que és de tots: els diners que surten de les nostres butxaques per convertir-se en diners públics. O el que és el mateix: canviar models de gestió amb eines útils que els facin veritablement transformadors de la societat.