Andalusia: Tots guanyen, tots perden

Si cal identificar un guanyador, òbviament ens fixarem en el PP de Juanma Moreno, però només per una cosa evident: ha guanyat les eleccions. Una cosa que sembla molt —tot, fins i tot—, però que, probablement, no és suficient. Perquè guanyar unes eleccions en què et deixes cinc diputats i, sobretot, una majoria absoluta quan el teu únic objectiu era aquest, poder governar “sense bronca”, el fracàs és evident. Perquè Moreno mai no va amagar, sinó tot el contrari, que governar amb Vox era bronca, i per això va advertir del que hi hauria sense majoria absoluta. Del que hi haurà. Perquè és bronca o abaixada de pantalons on el PP no se’ls havia d’abaixar. Perquè amb Vox com a aliat és ensurt o mort.

El PP, per tant, guanya. Però perd igualment en no assolir el seu objectiu de revalidar una majoria tranquil·la i suficient que eviti aquesta bronca.

"Sembla més que cert que aquesta nova derrota del socialisme de Sánchez, que l’ínclit número u mai no reconeixerà com a pròpia"

I si hem de buscar el perdedor, és evident que caldrà mirar cap a un PSOE en el seu moment més baix en un feu propi i tradicional com l’andalús, amb vint-i-vuit escons per als de M.ª Jesús Montero, que és el pitjor registre de la història autonòmica en aquesta terra que els socialistes sempre han considerat seva. Sembla més que cert que aquesta nova derrota del socialisme de Sánchez, que l’ínclit número u mai no reconeixerà com a pròpia, sinó d’altres que passaven per allà i que no han sabut estar a l’altura d’un líder ungit pels déus, serveix realment només per a una cosa, per molt paradoxal que sembli: afermar la necessitat que Sánchez sobrevisqui per damunt de tot, fins i tot d’aquestes derrotes aparents, perquè ell és l’únic capaç de frenar el feixisme. Gairebé res…

El PSOE, per això, perd. Però guanya igualment perquè aconsegueix amb el seu sacrifici que altres no governin tranquils, sinó que ho facin amb bronca.

"Més enllà del PP i el PSOE el panorama és desolador"

Així doncs, perquè per la dreta del PP només tenim un Vox que s’estanca i tal —i tot el que vostès vulguin— però que augmenta en un escó la seva presència institucional, atenallant amb puny de ferro els atributs d’un Juanma Moreno a qui amenaçarà un dia sí i un altre també amb aquesta pressió de qui ho vol tot, encara que no pugui tenir res perquè el que li importa és el que sembli i no el que sigui. I per l’esquerra tenim ja Adelante Andalucía i Por Andalucía, un parell de restes reunides del que un dia van ser IU, Podemos i Sumar, que han assolit conjuntament tretze escons davant dels set de fa quatre anys, si bé tots ells ineficaços per formar alternativa, en qualsevol cas.

Els extrems a la dreta del PP i a l’esquerra del PSOE, per tant, guanyen tots. Però en una altra d’aquestes victòries pírrhiques que fan dubtar de la virtualitat del triomf: la de Vox perquè, sorprenentment, té a la seva dreta algú encara més cafre que li roba suports, per molta manifestació que munti davant d’un consolat marroquí, i perquè l’ordit constant al PP sembla difícil de mantenir sense alimentar la percepció dels seus votants que no governar serveixi per a alguna cosa; i la d’Adelante Andalucía i Por Andalucía perquè de res no val, tret de figurar amb un número inútil, aquesta estranya evolució de l’esquerra rupturista: tan internacionalista en el seu origen però tan plurinacional i aferrada al terrer en la seva evolució, que han acabat semblant-se més als senyoritos de latifundi que tota aquesta dreta de cortijo a la qual a Andalusia, precisament, diuen combatre.

"Això de la competència electoral és un conte perquè, passi el que passi, ningú no assumeix responsabilitats pels objectius no assolits"

Si tots guanyen i tots perden, i viceversa, serà que això de la competència electoral és un conte perquè, passi el que passi, ningú no assumeix responsabilitats pels objectius no assolits si realment tots estan encantats amb els números que els votants, en aquest cas els andalusos, els han donat. O serà, potser, i tornant a Vargas Llosa, això que el que passa és que votem malament. És més: ni tan sols per una elevada abstenció podem explicar el que ha succeït, perquè no en va han votat gairebé dos de cada tres andalusos en aquesta ocasió, una cosa que no passava a les autonòmiques des del 2008.

Serà, possiblement, que el problema és en l’oferta electoral: en els qui es presenten a unes eleccions i que, vist el nivell, ens obliguen a votar amb el nas tapat o directament a no votar. Perquè aquesta és la gran majoria molt probablement d’aquest país, la dels qui acaben votant un perquè no arribi l’altre, la dels qui voten contra algú i no per algú. Perquè tot indica que és el que ha passat a Andalusia en aquestes autonòmiques del 17M, dissenyades per aconseguir un govern d’un i ningú més però en què aquest un acabarà havent d’empassar-se algun gripau d’aquells que volia evitar. I de la mateixa manera, altres que buscaven ser alternativa s’han quedat a mig camí amb la seva candidata embarrancada, tot i ser la dona que més poder va acumular en la història d’Espanya per no haver pogut ni ensibornar els seus, justament sobre els quals ha exercit aquest fantàstic poder.

Serà que no sabem votar. O serà, ves a saber, que no ens donen opcions per votar mínimament bé.