El cas Noelia Núñez o la manca de meritocràcia i coneixements de l’actual classe política
En un país on la política hauria de ser un reflex del mèrit, l’esforç i l’experiència, continuem veient com alguns partits perpetuen dinàmiques internes que premien la lleialtat per sobre de la competència. El cas de Noelia Núñez, del Partit Popular—una figura que arriba a responsabilitats públiques sense haver cotitzat ni un sol dia fora de la política i que ha enganyat tothom amb la seva formació acadèmica, però que ha transitat còmodament per les canonades del seu partit des dels 18 anys— no és una anomalia, és un símptoma.
Més que demostrar capacitats tècniques o professionals, sembla que n'hi ha hagut prou amb una afiliació primerenca i una dedicació incansable a la “fontaneria interna”: aquesta feina de passadissos, favors i alineament acrític que permet ascendir sense haver creuat mai el llindar d’una oficina com a treballadora comuna. El preocupant no és només el seu cas, sinó el patró que representa: una promoció política basada en l’obediència, no en l’excel·lència.
Davant la manca d’experiència professional, molts opten per inflar el seu currículum amb titulacions buides, cursos de cap de setmana i màsters que amb prou feines toquen el rigor acadèmic. És una mena de maquillatge institucional per encobrir la fragilitat real de la seva trajectòria. La Noelia és només una entre molts que volen compensar el seu buit d’experiència amb pergamins que no resisteixen cap escrutini.
Aquest fenomen revela quelcom més profund: un gran complex que travessa tota una generació de polítics mediocres que entenen el títol com a substitut del mèrit, i la lleialtat com a equivalent del talent. La manca d’experiència real s’oculta rere èxits ficticis, mentre el veritable talent —el que sap, el que ha viscut, el que ha treballat— queda relegat als marges del joc polític.
El més alarmant és que la Noelia no serà ni la primera ni la darrera. El sistema premia la docilitat, perpetua l’endogàmia i desincentiva qualsevol renovació autèntica. I així seguim, veient desfilar en càrrecs públics a qui no ha conegut ni l’atur, ni la pressió d’un cap, ni la signatura d’un contracte laboral.