Entre disrupció i raó: Política Possible
Aquests dies passats sembla que ha acabat d’estavellar-se i fracassar l'última d'aquestes experiències disruptives en política, aquella que protagonitzava Alvise Pérez amb un nom tan insòlit com cridaner: S’ha Acabat la Festa (SALF). Tot un reclam per posar fi als despropòsits i abusos dels polítics professionals, del bipartidisme tradicional, convertit ara en una mena de duo de blocs en què les cuites internes de cadascun no semblen anar més enllà d'una discussió familiar de Nit de Nadal, que, tanmateix, s’ha enfonsat. Tot just deu mesos ha durat la sorpresa que realment no ho va ser.
Fa temps que alguns busquem com donar sortida a la inquietud de no tenir una referència política en la qual confiar a l’hora de dipositar el nostre vot a les urnes. I en aquests mesos des que vam decidir fer un pas endavant per veure si érem capaços de construir una alternativa a oferir als nostres conciutadans, i encara en el tràmit de posar negre sobre blanc entre tots nosaltres la proposta de com conviure millor —que d’això es tracta—, sempre hi ha hagut qui ha proposat Alvise Pérez i el seu èxit electoral del passat mes de juny de 2024 com a model a seguir. Que si el domini de les xarxes, que si com es mou per combatre les velles formes, que si el discurs fresc amb solucions immediates, o que si sang nova per renovar estructures antiquades. I en menys de deu mesos, res de res.
L'últim episodi d'Alvise Pérez ha estat cridar als seus, als que quedin d'aquells més de vuit-cents mil votants a les eleccions europees, que de ben segur que algun encara seguirà fidel al seu messies particular, a llançar-se obertament i públicament contra els altres dos diputats titulars dels seus escons al Parlament Europeu, Diego Solier i Nora Junco, acusant-los d’haver-se venut als lobbies internacionals. Sobre els problemes judicials del promotor i líder de la candidatura SALF, òbviament, ni una paraula que aclareixi què hi ha hagut. Difícil, doncs, confiar en canvis externs que no es donen internament.
Per això els qui ens hem embarcat en intentar donar forma a una alternativa ho hem fet, alguns almenys, amb grans dosis de prudència, paciència i, sobretot, de raó. Sabent que les mesures disruptives, aquelles que molts reclamen sense saber ni tan sols a què es refereixen, són moltes vegades la millor manera de, justament, no disrompre, de no canviar, de mantenir les coses com estan. Fins i tot d'empitjorar-les. Coneixent, per experiència i raó, que el sistema és com és no per caprici, sinó perquè ha de ser així després d'anys, si no segles, d'experiment social que avança equivocant-se de vegades i encertant-ne moltes altres, millorant malgrat les seves crisis periòdiques i salvant els mobles in extremis gairebé sempre.
L’experiència fallida de SALF hauria de fer-nos entendre que, davant el populisme fàcil dels qui han intentat rebentar un sistema tradicional de dicotomia esquerra/dreta dividint i extremant aquestes posicions, el que no es pot fer és recórrer a més populisme fàcil. Que el sistema no es combat, sinó que es reforma i es millora, perquè no n’hi ha cap altre; que els canvis es fan des de dins perquè ja no hi ha gairebé més revolucions possibles, no almenys en el sentit clàssic del terme; que la nova política depèn de les persones, del seu tarannà ètic, de la seva capacitat d'empatitzar, del seu compromís amb la raó i, sobretot, de la seva voluntat perquè les institucions i els seus processos simplement funcionin tal com han estat dissenyats i creats per funcionar.
Els qui estem convençuts que, avui dia, per exercir la política ja no serveix de res ser o sentir-se conservador, liberal o socialista perquè són els temps i les circumstàncies els que en cada moment aconsellen prendre decisions apropiades als problemes que concorren, i que aquestes solucions poden no coincidir sempre i a tot arreu perquè el que importa és la solució i no un apriorisme ideològic irracional, sense que això exclogui el respecte als valors i principis universalment reconeguts, el que aquests dies sabem del que està passant amb SALF ens reforça en aquest camí assossegat i tranquil que busca crear la millor eina amb què actuar: principis, mètode i resultat. I els noms i les cares no importen, si justament es tracta que aquesta eina serveixi al major nombre de persones i durant el màxim temps possible.
En aquest projecte ens hem entestat a preguntar-nos sempre per què i per a què abans de lligar-nos a una proposta. Però el secret de l'èxit, que no serà sinó de tots, i no estarà només a tenir uns càrrecs i uns sous per als qui puguin representar aquest projecte, residirà en ser clars en les propostes i en les metes, no levitar amb promeses irrealitzables i treballar pel que és possible, únic camí per acostar-se al que sembla impossible.
I disruptius, sí. Però des de la raó. Fent el que ningú fa: complir.
A aquest intent de fer alguna cosa útil i duradora l’hem anomenat Cree, encara que no pretén ser en absolut un acte de fe, sinó tot el contrari: pensar que és possible fer les coses bé volent fer-les bé per a tothom. No hi ha gaire més. Ni menys. Possiblement perquè la política és una cosa més senzilla que anar inventant novetats o esperar miracles. I també una mica més complexa que prometre que s’acaba la festa. Però és només la meva humil opinió, és clar.