Educació: el Govern, al setembre. Els professors suspenen el Govern
L’educació pública a Catalunya travessa un dels seus moments més crítics en dècades, marcat per un aixecament massiu de la comunitat educativa que ha deixat en evidència la profunda desconnexió entre el Departament d’Educació i la realitat del dia a dia a les aules. La gestió de la consellera Esther Niubó queda cada cop més desdibuixada no només per la insuficiència de les seves propostes, sinó per una actitud que molts representants del sector consideren provocadora i repressiva. El que s’ha viscut recentment als carrers de Barcelona, amb manifestacions que han congregat més de 80.000 persones, és el reflex d’un malestar estructural que no es pot silenciar amb promeses buides ni amb acords signats d’esquena als treballadors.
La resposta de la consellera davant la mobilització ha estat qualificar les vagues de “desproporcionades”, un terme que ha encès encara més els ànims de qui veu com els seus centres escolars cauen a trossos. En un intent de desviar l’atenció, Niubó ha intentat enfrontar les famílies i els estudiants amb el professorat, utilitzant una retòrica feridora en suggerir que els alumnes són “ostatges” de les mobilitzacions a causa de l’impacte en les avaluacions i activitats escolars a aquestes alçades del curs. Tanmateix, la realitat als carrers explica una història molt diferent: una unitat entre estudiants i docents que clamen per una educació de qualitat i condicions dignes per a tothom. Sense barracons i amb condicions salarials per a una professió que qualsevol govern hauria de cuidar sense vacil·lar.
De fet, el nucli del conflicte rau en una infrafinançament crònic que ha portat el sector al límit. Mentre el Govern presumeix d’inversions, els professionals denuncien que els centres educatius pateixen ràtios impossibles que impedeixen una atenció adequada, una manca alarmant de recursos per a l’escola inclusiva i una carència de suport per a la salut mental i l’assetjament escolar. És especialment sagnant el contrast en les prioritats pressupostàries. Resulta inacceptable per a la comunitat educativa que les baixes dels professors no es cobreixin i que les infraestructures bàsiques es deteriorin sense remei.
La signatura de l’anomenat “Acord de país per l’educació” amb els sindicats minoritaris CCOO i UGT ha estat percebuda com una traïció per la majoria del col·lectiu docent. Aquest acord, que contempla un increment del complement salarial del 30% repartit en quatre anys, és considerat “insuficient” i fins i tot “un insult”. Els sindicats majoritaris com USTEC, CGT i Professors de Secundària adverteixen que aquestes millores salarials, que es tradueixen en tot just 60 euros mensuals bruts per a aquest any, seran devorades ràpidament per la inflació, deixant els treballadors en una situació de pèrdua de poder adquisitiu persistent des de les retallades del 2010. La negativa de Niubó a presentar un marc de negociació global que abordi seriosament les ràtios i el retorn dels sexennis ha portat representants sindicals a afirmar que el Govern viu en una “realitat paral·lela” amb una actitud que frega, precisament, la mala educació.
A aquest escenari de precarietat laboral s’hi suma un component autoritari que ha trencat la confiança en l’administració. Les revelacions sobre la infiltració dels Mossos d’Esquadra en assemblees de docents han esclatat com un escàndol de vulneració de drets fonamentals. Aquest clima de vigilància ha portat els sindicats a exigir no només la dimissió de Niubó, sinó també la de responsables de seguretat, en considerar que la gestió del conflicte s’ha desplaçat del diàleg pedagògic al control policial.
La ineficàcia de la gestió també es reflecteix en les meses de negociació fallides. Les reunions recents, presidides per la mateixa consellera, han acabat sense acords i de manera prematura, deixant les demandes de la comunitat educativa en l’aire mentre l’extens calendari de mobilitzacions segueix el seu curs. L’exigència d’assolir una inversió pública del 6% del PIB, tal com marca la Llei d’Educació de Catalunya (LEC), continua sent una quimera sota l’actual administració, que prefereix centrar-se en pedaços temporals en lloc de transformacions estructurals.
A més, el conflicte no es limita únicament a l’ensenyament obligatori. El sector del 0-3 també s’ha sumat a la lluita, denunciant condicions inacceptables i afegint-se a les jornades de vaga estatal i autonòmica. Aquesta transversalitat del descontentament demostra que el problema no és puntual, sinó que respon a un model educatiu que prioritza la burocràcia i el control sobre el benestar dels professionals i l’excel·lència acadèmica de l’alumnat.
Finalment, la figura d’Esther Niubó ha quedat molt desgastada. Per a molts docents, ella actua més com una “cap de personal” preocupada per les nòmines i la contenció de danys que com una veritable consellera d’Educació capaç de defensar el sistema públic. La persistència de les protestes i l’èxit de les jornades de vaga indiquen que la comunitat educativa no es conformarà amb engrunes. Si el Govern de Salvador Illa no rectifica, el crit de “Niubó dimissió” continuarà ressonant a cada racó de Catalunya, amb professors al carrer i nens a casa consumint encara més hores de pantalla. L’educació pública no hauria de ser una despesa a retallar, sinó una aposta intocable pel bé de milers de nens i nenes. Per un futur millor.
Jean M. Castel Sucarrat (secretari d’Organització Cree)