Entre l’immobilisme i l’evolució política: Dos camins, Un futur

Les opcions són tan simples com transcendents

La primera és mantenir l’statu quo actual, amb una democràcia que, encara que conquerida amb esforç i sacrificis en el passat, ha derivat en un sistema llastrat per inèrcies, interessos partidistes i estructures pensades més per a la perpetuació de les elits polítiques que per a la veritable resolució dels problemes de la ciutadania.

Des d’una anàlisi objectiva, es tracta d’un model esgotat: els nivells de desafecció política, la creixent abstenció electoral i l’erosió de la confiança en les institucions són símptomes clars d’un sistema que no aconsegueix respondre a les necessitats d’un món molt més complex, veloç i exigent. I, tanmateix, l’immobilisme es disfressa de prudència: se’ns demana paciència, se’ns promet que “amb reformes” tot es resoldrà, quan en realitat el que es protegeix és la comoditat d’aquells que han fet de la política un refugi professional.

La segona opció inevitable, encara que resistida per molts, és l’evolució cap a un nou sistema polític. No parlo d’un salt al buit ni d’una ruptura caòtica, sinó d’una transformació conscient i planificada. Un sistema que assumeixi que la política no pot ser una professió vitalícia, sinó una responsabilitat temporal, limitada en el temps, al servei de la societat. Un model on l’eficiència deixi de ser un concepte reservat a l’empresa privada i es converteixi en l’eix rector del que és públic. Perquè gestionar un país no pot continuar sent més lent, més car i menys eficaç que gestionar una companyia o una comunitat.

Aquesta evolució no és un caprici ni una utopia, és una necessitat històrica. La democràcia, com tota construcció humana, no és estàtica. Ha passat per fases diferents: dels primers parlaments limitats en poder, al sufragi universal, als Estats del benestar moderns. Cada etapa va ser una millora respecte a l’anterior perquè es va entendre que quedar-se quiet era retrocedir. I avui ens trobem, un cop més, en aquest punt crític on hem de triar entre perfeccionar el sistema o deixar que es degradi.

El dilema és clar: seguir sostenint un model que s’ha tornat pesat i ineficaç, o atrevir-nos a construir-ne un altre que prioritzi la responsabilitat, la transparència i l’eficiència. I convé dir-ho amb claredat: no canviar equival a acceptar la decadència, a resignar-nos al fet que la política continuï sent un teatre de paraules buides on el que menys importa són els ciutadans.

No es tracta de dinamitar el que s’ha aconseguit, sinó de reconèixer que la democràcia ha d’evolucionar cap a la gestió sotmesa a l’eficiència, cap a institucions temporals i avaluables, cap a una administració que retorni resultats mesurables a la ciutadania. La política no pot continuar sent l’últim territori immune a la rendició de comptes real. Com va dir Alexis de Tocqueville:

“Les institucions moren quan el poble deixa de creure-hi; aleshores, només una revolució de la consciència pot salvar-les.”

El futur de la nostra societat dependrà de la valentia amb què afrontem aquesta decisió. O acceptem viure sota un model que ja no respon a les nostres necessitats, o emprenem la transició cap a un sistema renovat, on la política sigui servei i no carrera, compromís i no càlcul, responsabilitat i no privilegi.

Perquè, siguem clars: la història no espera aquells que dubten. Els pobles que es conformen amb l’immobilisme acaben pagant un preu més alt que aquells que, fins i tot amb incertesa, es van atrevir a evolucionar.

La pregunta, al final, no és si canviar o no, sinó quan. I cada dia que passa sense decidir-ho, perdem no només l’oportunitat de construir un futur millor, sinó també la dignitat de reclamar-lo.

I em permetran acabar recordant Albert Einstein: “No podem resoldre els problemes pensant de la mateixa manera que quan els vam crear.”

Venim a demostrar, amb fets i no amb promeses, que la política pot i ha de millorar la vida de les persones.