Manca de memòria o excés de mentida: la malaltia dels nous polítics
Si vostè és d’aquells que han cursat una carrera universitària, encara que faci ja molts anys, segur que ha tingut aquell estrany i angoixant malson, sovint recurrent, en què s’adona que li falta una assignatura que mai no va examinar per poder haver obtingut el títol d’advocat, metge o arquitecte, mentre fa al·legacions en defensa d’un client davant d’un tribunal, està operant un pacient al quiròfan, o dona instruccions als operaris en la construcció d’un edifici. És un reflex del nostre inconscient que ens mostra pors i angoixes que tenim tots. O gairebé tots...
Seria curiós, no em digueu que no, que Noelia Núñez, l’exdiputada popular famosa pel seu “error” en fer constar que tenia un doble grau universitari en Dret i Ciències Jurídiques de l’Administració Pública, i que ha resultat inexistent, fos de les que té aquest tipus de malsons. Bàsicament perquè, en el seu cas, tot ha estat just al contrari. I no crec que mai s’hagi despertat pel neguit de constatar, precisament, que no va acabar realment les carreres que va dir tenir. Perquè això sí que seria digne d’anàlisi psicoanalítica.
Com a diputat al Congrés que he estat, els diré que quan s’arriba al Congrés, un dels primers papers que es completen és el formulari de la fitxa personal: el que vols que aparegui sobre tu al web de la institució. I els asseguro que el que allà s’hi diu és exactament el que un escriu en el formulari. En el meu cas, per exemple, hi ha un error en la meva fitxa de la XIII Legislatura, on consta com a ocupació que soc “advocat amb dret professional”, en lloc de “amb despatx professional”. Un error, aquest sí, que, per intranscendent, mai no vaig corregir. De fet, a la meva fitxa de la XIV Legislatura ja hi diu “advocat en exercici amb despatx professional”. I a ambdues, tant a la de la XIII com a la de la XIV, hi apareix “llicenciat en Dret”, que és en el que m’he format i pel que tinc el títol corresponent.
Però els explicaré una altra anècdota: el 2019, en el meu primer aterratge al Congrés, no recordava en quin any havia obtingut la meva llicenciatura en Dret, així que només a la meva segona fitxa, la de 2021, hi consta que va ser el 1994, ja que m’havia recordat de comprovar-ho. I és que després de vint-i-set anys és normal que la memòria falli.
Però el que ningú entén és que una diputada de 31 anys acabats de fer, com ho era Noelia Núñez en omplir el formulari de la seva fitxa personal, cometés “l’error” de dir que tenia un doble grau, ni més ni menys, quan no el tenia. Perquè un oblida dates, llocs, noms o cares. Fins i tot amors, amistats, desenganys i traïcions. Però el que no s’oblida mai, i menys en un interval de temps tan curt, és l’esforç i la recompensa que suposa culminar estudis universitaris.
Es pot ser un gran polític sense haver passat d’una formació bàsica. Perquè en política els títols ajuden a exercir el que es porta dins: actitud, tolerància, ment oberta, principis i, sobretot, honestedat i vocació de treballar per als altres. I això es té o no es té. I així resulta que hi ha autèntics idiotes enormement il·lustrats a qui no confiaríem ni treure a passejar el gos, i persones de gran vàlua humana que, tot i no tenir trajectòria acadèmica, mereixen que se’ls posi tot un país a les mans. Una cosa semblant ha vingut a dir l’actual vicepresidenta segona del Govern, Yolanda Díaz, en afirmar públicament que això dels títols universitaris potser està sobrevalorat perquè a ella li encantaria que tinguéssim “un ministre o una ministra que siguin un paleta o una netejadora”.
El problema és que la mateixa Díaz, i es pot comprovar també al web del Congrés, almenys fins al moment d’escriure aquestes línies, va fer constar a les seves fitxes personals de les legislatures XI i XII que tenia fins a tres màsters (en Recursos Humans, en Relacions Laborals i en Urbanisme), títols que, en les fitxes de les legislatures XIII, XIV i XV van passar a ser simples “cursos superiors i postgraus”, que ja no “màsters”, malgrat el que Díaz havia declarat anteriorment.
Segurament allò de Yolanda Díaz, tan pretendudament anticlassista ara amb això dels títols, fos un altre d’aquells “errors” de no recordar realment el que un ha estudiat i pel que li han donat un títol oficial. I ja és curiós, fixeu-vos-hi, que els polítics s’equivoquin tots oblidant estudis que mai no han cursat en lloc de despistar-se amb els que sí van completar, que seria el més lògic per al comú dels mortals.
Dimitir com ha fet Noelia Núñez no l’honra. És la conseqüència que s’hauria de donar inexcusablement en tots els casos en què ets polític i t’enxampen mentint. És el que igualment hauria d’haver passat amb Yolanda Díaz i els seus màsters, amb Patxi López i els seus estudis d’enginyeria mai acabats, amb les carreres de Pilar Bernabé que tampoc existeixen, o amb el màster dubtós d’Óscar Puente. O amb aquells títols universitaris tan sospitosos de Pablo Casado o Cristina Cifuentes. I amb tants altres casos escandalosos que inclouen fins i tot la misteriosa tesi doctoral de Pedro Sánchez. Amb tots i cadascun d’aquests “errors” dignes d’anàlisi freudiana: els de tants farsants que han dormit plàcidament sense cap mal somni tot i falsejar-se impúdicament a si mateixos.