Pagar impostos sense pressupostos
La nostra Constitució estableix en el seu art. 134 que el Govern ha de presentar anualment un projecte de pressupostos. I la lletra de la norma constitucional és clara sense deixar lloc a dubtes: es tracta d’un mandat, no d’una mera recomanació. I és que sense pressupostos l’acció del Govern és totalment opaca i difícilment avaluable en no donar resposta al que és l’essència d’un pressupost per la seva pròpia definició: l’expressió en xifres del que es pretén fer al llarg d’un any. És a dir, què es prioritza, què s’ajorna però, sobretot i també, qui paga i qui rep aquests fons que, fonamentalment, tenen el seu origen en els impostos que tots paguem.
L’existència d’un pressupost, per tant, és per a una Administració Pública, el primer exercici de transparència democràtica, perquè ens diu per endavant el que el Govern vol fer amb els diners que aportem. Però també, en el moment de la seva liquidació, ens diu com s’han gastat efectivament aquests recursos i en quin grau s’ha respectat la previsió inicial. O fins a quin punt s’ha desviat l’execució d’aquest pressupost del que en origen era el seu propòsit. Es tracta, per tant, d’un instrument de fiscalització i control de tot Govern en la seva actuació.
Almenys així era la cosa en una democràcia que podíem considerar “madura”, a partir del pacte social entre ciutadans i Estat pel qual contribuïm al sosteniment dels serveis públics amb els nostres impostos, precisament lliurant-los a aquells que s’han compromès a posar en marxa i mantenir determinades polítiques públiques per les quals, justament, la ciutadania els ha posat al poder.
Per això resulta evident que trencar amb l’obligació que imposa el mandat constitucional de presentar un projecte de pressupostos a les Corts per part del Govern trenca en la seva base aquest pacte entre governants i governats. Perquè el recurs a la pròrroga pressupostària no hauria de tenir-se sinó com una conseqüència derivada d’una anomalia (la no aprovació d’un pressupost per una majoria opositora superior a la que sosté el Govern), però el que no pot ser mai la pròrroga dels comptes un any rere l’altre és la norma i l’eina mateixa per erosionar la transparència democràtica i el control parlamentari de qui governa.
Convertir, com ha fet el Govern de Sánchez, la pròrroga automàtica dels pressupostos, un mecanisme excepcional i conjuntural per evitar un buit financer, en una solució ordinària i estructural ens fa preguntar pel motiu de pagar impostos: per a què els paguem si no existeix un debat públic sobre el seu volum i destinació? Perquè la pròrroga sistemàtica manté contextos socials inexistents ja per i sobre els quals es van dissenyar despeses i ingressos, ignorant els canvis econòmics, socials o fins i tot geopolítics. Suposa, realment, governar mirant enrere, cap al passat, cap al que ja no existeix.
Però el problema, en aquest moment, supera la simple ineficiència per convertir-se en una qüestió d’autèntic dèficit de legitimitat democràtica del Govern que continua governant no ja amb unes xifres desactualitzades, sinó fins i tot, en aquest moment, amb uns pressupostos que van aprovar unes Corts d’un mandat legislatiu anterior. És a dir: ni tan sols els actuals diputats i senadors espanyols són els que van aprovar el pressupost avui vigent per la seva pròrroga, el de 2023, aprovat el desembre de 2022, atès que la composició del Congrés i del Senat va canviar amb les eleccions generals de juliol de 2023. Per entendre’ns: els actuals comptes públics a Espanya daten d’una altra legislatura anterior i diferent de l’actual, per la qual cosa els nostres actuals representants electes a les urnes ni tan sols han pogut pronunciar-se sobre aquests durant tres anys: 2024, 2025 i 2026. No sembla gaire democràtic, oi?
Si avui l’arc parlamentari és més plural i divers, no sembla lògic que precisament per això mateix pugui, i hagi de, pronunciar-se sobre els pressupostos, sobre el que ens cobraran com a ciutadans i sobre el que es pagarà amb aquesta recaptació?
La solució hauria de passar per articular conseqüències de legitimació democràtica més que de gestió política i econòmica davant la manca de pressupostos. I això perquè en un sistema parlamentari com el nostre la no aprovació dels pressupostos hauria de tenir conseqüències polítiques immediates. La derrota del Govern en un debat i votació en matèria pressupostària és clarament una pèrdua de confiança de la majoria representativa del vot ciutadà, i això ha de tenir una conseqüència clara: eleccions o la dimissió del Govern.
No és, per tant, una bogeria descabellada plantejar una reforma constitucional que vinculi la inexistència d’un pressupost, per la seva manca de presentació o pel seu rebuig, a una qüestió de confiança que s’articuli automàticament per imperatiu constitucional. No ho és, descomptat, quan observem el cas del nostre àmbit local a Espanya, on existeix la possibilitat, que no obligació, és cert, de vincular l’aprovació del pressupost municipal a la superació d’una qüestió de confiança, la qual cosa obliga, i no només al Govern local, a retratar-se públicament amb una proposta davant la qual han de pronunciar-se aquells que constitueixen una possible majoria alternativa a qui governa.
Aquesta reforma tindria, a més, un fonament democràtic clar: retornar als ciutadans la veu i la capacitat de decidir davant un possible bloqueig institucional com el que suposa, de fet, un pressupost prorrogat sobre el qual un Govern, i aquesta és una altra qüestió, no hauria de tenir tant poder de modificació sense passar pel filtre del control parlamentari. Que se suposa, escolti, que per alguna cosa votem a qui ens representa, bé governant bé exercint oposició.
La pròrroga pressupostària recuperaria així la seva naturalesa de conseqüència transitòria, i no de causa fonamental, sent-ho de supòsits estrictament taxats com, per exemple, que el Govern hagi presentat un projecte que, després del seu debat i votació, no hagi obtingut l’aprovació parlamentària. Es garantiria així almenys l’existència d’un debat públic sobre les prioritats que planteja el Govern i la pròrroga deixaria de ser una escapada fàcil en un procés democràtic deficient.
Si perdem la perspectiva sobre la naturalesa del pacte social i polític entre governants i ciutadans, que es revalida any rere any justament amb el debat i aprovació dels pressupostos, permetem d’alguna manera que la nostra democràcia perdi qualitat, la qual cosa repercuteix immediatament en una menor transparència de l’acció política, una reducció de la possibilitat de control del poder i, sobretot, en un augment de la desconfiança i la llunyania de tots cap a qui ens governen.
I no és que no puguem avançar en democràcia sense comptes públics, sinó que això ens fa retrocedir a passos de gegant si deixem que el poder campi al seu aire sense ser fiscalitzat. Una cosa que succeeix, simple i planament, quan paguem impostos sense saber per a què s’utilitza el que es recapta.