Sánchez en campanya electoral: ressuscita el “No a la guerra”
La política espanyola té una memòria curta per a algunes coses i sorprenentment llarga per a d’altres. Entre aquestes últimes hi ha un dels lemes més poderosos de les últimes dècades: “No a la guerra”. Més de vint anys després de les grans mobilitzacions contra la intervenció a l’Iraq, l’eslògan torna a aparèixer en el discurs polític, ara recuperat per Pedro Sánchez en plena ofensiva política.
La intervenció del president del Govern aquest dimecres ha tornat a situar el lema al centre del debat públic. Sánchez va apel·lar a la necessitat d’evitar una escalada militar i va defensar una política exterior basada en la diplomàcia i la pau. Però l’ús del “No a la guerra” no sembla únicament un posicionament internacional: també té una clara lectura interna.
L’eslògan remet inevitablement al 2003, quan milions d’espanyols van sortir als carrers contra la guerra de l’Iraq. Aquelles manifestacions van marcar profundament l’esquerra política i social del país, i el lema es va convertir en un dels símbols més reconeixibles del cicle polític que va culminar amb el canvi de govern el 2004.
Recuperar-lo ara no és casual. En un context de tensions internacionals, augment de la despesa militar a Europa i debat sobre el paper d’Espanya en els conflictes globals, el “No a la guerra” torna a funcionar com una eina de mobilització política. El missatge connecta amb una part important de l’electorat progressista i permet activar una memòria col·lectiva molt potent, sobretot si la intenció oculta és “escalfar” una no confirmada campanya electoral.
Tanmateix, l’estratègia també obre un debat sobre la coherència del discurs. Espanya participa activament en les estructures de defensa occidentals, dona suport a Ucraïna davant la invasió russa i ha incrementat el seu compromís amb l’OTAN. En aquest context, l’ús d’un lema històricament associat al pacifisme absolut genera crítiques des de l’oposició, que l’interpreta com un recurs retòric més que com una posició política real. Postureig efectista i electoralista, en resum.
Sigui com sigui, el cert és que el retorn de l’eslògan demostra una cosa evident: en política, els símbols mai no desapareixen del tot. A vegades simplement esperen el moment adequat per tornar. I en aquesta ocasió, el “No a la guerra” sembla haver tornat també com una eina de campanya.