Sánchez, hipocresia i resistència

Allò que inicialment es va presentar com un instrument constitucional per retornar la confiança a la ciutadania ha acabat convertint-se en una obsessió per la mera ocupació del poder, deixant pel camí una estela de contradiccions i una allargada ombra judicial que avui es projecta amb especial cruesa sobre la figura de José Luis Ábalos.

I és que cal recordar que el portaveu del grup socialista en aquell debat va ser Ábalos, i no Margarita Robles, aleshores portaveu oficial de les files sanchistes al Congrés. Aquella intervenció va catapultar Ábalos com a gran referent “ideològic” del PSOE i com a màxim càrrec de confiança de Sánchez.

La moció va ser una reacció a un cas de corrupció del PP (Gürtel) i qui es va convertir en la veu del socialisme parlamentari i de la seva proposta regeneradora és avui una desfeta de la qual reneguen els seus propis companys (tot i que el van aplaudir i defensar fins que va ser impossible).

«La gènesi del mandat de Sánchez està indissolublement lligada a una ambigüitat calculada»

La moció de censura del 2018 plantejada per Sánchez i Ábalos es va justificar com una resposta urgent a la crisi institucional provocada per la sentència del cas Gürtel. No obstant això, l’esperit d’aquella operació, que molts van interpretar com un pas instrumental per convocar eleccions immediatament i retornar la paraula als espanyols, es va dissipar ràpidament.

En lloc de buscar una validació democràtica directa a les urnes després de desallotjar Mariano Rajoy, Sánchez va optar per instal·lar-se a la Moncloa mitjançant una amalgama de suports parlamentaris que, amb el temps, es coneixeria com la “majoria de la investidura” o el “govern Frankenstein”. Aquesta decisió inicial va marcar el caràcter de la seva gestió: una voluntat inqüestionable de romandre en el càrrec malgrat no disposar sempre d’un suport majoritari clar a les urnes. Fins i tot havent perdut les darreres eleccions generals. I traint la seva pròpia paraula sempre que ha calgut.

Aquesta addicció al poder, sovint desconnectada d’un projecte de país coherent, ha conduït Espanya a una situació de bloqueig crònic. Governar, en el sentit més estricte de la paraula, implica alguna cosa més que sobreviure a votacions agòniques al Congrés. Requereix un suport social sòlid i un pla legislatiu que transcendeixi els interessos de supervivència personal. La gestió de Sánchez s’ha caracteritzat justament pel contrari: una aritmètica parlamentària perjudicial que ha convertit la governabilitat en un exercici permanent de funambulisme.

La prova més evident d’aquesta incapacitat per liderar és la paràlisi pressupostària. Resulta alarmant que, en vuit anys de mandat, només s’hagin aconseguit aprovar tres pressupostos generals, mantenint-se vigents els comptes del 2023 com els més longeus de la història recent a causa de la impossibilitat d’aconseguir nous suports. Aquesta manca de pressupostos no és només una errada administrativa, sinó la confessió d’un Govern que ja no governa, sinó que simplement resisteix.

Tanmateix, el cop més devastador a la narrativa de la “regeneració” de Sánchez prové precisament del col·lapse moral del seu cercle més íntim. José Luis Ábalos, escuder de la moral sanchista i responsable, des de la tribuna del Congrés, de paraules plenes de suposada dignitat, és avui el símbol del fracàs d’aquell discurs.

“Els espanyols no podem tolerar la corrupció ni la indecència

És impossible no sentir una esgarrifança en recordar Ábalos afirmant que “els espanyols no podem tolerar la corrupció ni la indecència”. Senzillament perquè Ábalos és a la presó per delictes d’organització criminal, suborn i malversació. Sánchez va confiar en ell al cent per cent, atorgant-li un poder gairebé absolut com a número tres del PSOE i ministre clau, perquè ara la realitat superi la ficció i el paladí de la moció sigui un pres acusat d’haver-se lucrat durant els moments més foscos de la pandèmia.

Aquest aniversari silenciós, que el Partit Socialista ha preferit no celebrar, posa de manifest que el bumerang de la corrupció ha tornat amb una força devastadora. La imatge d’Ábalos defensant la decència és avui una caricatura cruel que invalida l’origen mateix del poder de Sánchez. I és que no es tracta només d’un excol·laborador en dificultats, sinó que el setge judicial s’ha estès a l’actual número tres del partit, Santos Cerdán, i a l’entorn familiar més proper del president, amb investigacions obertes contra la seva esposa i el seu germà.

El relat de la superioritat moral s’ha ensorrat davant una acumulació d’escàndols que en qualsevol altra democràcia europea haurien provocat una dimissió immediata. En lloc d’això, Sánchez ha adoptat una narrativa populista de resistència, atiant la idea de conspiracions externes per mantenir-se en el càrrec costi el que costi.

Al final d’aquests vuit anys, el balanç és de pura hipocresia i absurda resistència. Espanya es troba en una cruïlla on la precarietat laboral lidera els índexs europeus i la crisi de l’habitatge amenaça la cohesió social, mentre l’Executiu inverteix tot el seu temps i energia a defensar-se jurídicament. La manca d’un projecte real i la dependència de socis que ja donen la legislatura per acabada, com Junts o el PNB, dibuixen el final d’un cicle que va començar amb una promesa de llum i acaba en una ombra espessa.

Pedro Sánchez, el president que va arribar al poder per netejar la vida pública, presideix avui un Govern que és incapaç de celebrar el seu propi origen perquè la mateixa persona que li va lliurar les claus de la Moncloa dorm avui en una cel·la. La moció de censura, que havia de ser un instrument d’higiene, va ser l’inici d’una etapa marcada per una insultant manca d’escrúpols i per l’erosió institucional.

La història jutjarà aquests vuit anys no pels èxits socials que el màrqueting governamental intenta publicitar, sinó com el període en què l’ambició de poder va sacrificar la promesa de regeneració de la política.