Sílvia Orriols cava la tomba de Puigdemont i ho escenifica amb un sopar privat amb l’empresariat català

Diem que disposa de “padrins” i de ingressos perquè, si no, ja em diran com s’aixeca l’estructura d’un partit que no només té una seu central i publicitària (a Barcelona) amb només dues diputades al Parlament, sinó que també es permet sopar amb el mateix teixit empresarial de la burgesia catalana que anys enrere flirtejava amb Pujol, González, Aznar, Zapatero, Rajoy, Mas i Puigdemont, capitanejats per l’influent Emili Cuatrecasas. Empresaris que són tot un “grup de pressió”, als quals els agrada donar un cop de mà a partits emergents que, en algun moment, els poden retornar favors. I, com sempre, els agrada tenir les portes ben obertes... per si de cas.

Aquests extres, les quotes dels afiliats, les aportacions de simpatitzants i altres ingressos “patriòtics” fan que el partit d’Orriols ja disposi de responsable de Comunicació (un jubilat de TV3 com Eduard Berrahondo), d’estratègia, d’expansió territorial, etc. Gent suficient i prou vàlida per fer créixer el partit en estructura, en dispersió geogràfica i en possibles votants. És una estratègia d’expansió en diverses capes: capitals de comarca, pobles amb problemes per excés d’immigració, aliances amb petites formacions municipals, etc.

I, clar, si parlem de votants, cal eixamplar horitzons, perquè no només viuen de l’antiimmigració, del malestar amb el procés, d’antisistemes polítics i de gent descontenta que tant els pot votar a ells com a Vox o a qualsevol altre. D’aquí que Sílvia Orriols hagi començat a exhibir el comodí de la seva essència ideològica separatista que, d’altra banda, mai no ha amagat —ni públicament ni en privat— encara que hagi sorprès a molts últimament explicant que “com a concepte”, odia Espanya.

Notícia d’última hora. Campanes repicant. Una nacionalista independentista diu allò que és i pensa! I no és altra cosa que el mateix que diuen i pensen tots els independentistes. El que la majoria no fa —i aquí és on han de posar-hi el focus els periodistes i analistes— és analitzar per què ho diu ara, amb tanta vehemència, i no abans. Aquesta afirmació respon a l’estratègia penúltima d’Orriols: provocar l’enfonsament del partit de Puigdemont (Junts, tot i que cada dia més allunyats d’ells mateixos i de la realitat catalana), per reduir-los a mer espectador del futur panorama polític.

I no només per confrontació directa, sinó perquè necessita militants, càrrecs i regidors de Junts que ja veuen a prop la por de perdre poder i estatus en les properes municipals. I així poder captar-los i portar-los cap a les files, candidatures i llistes d’Aliança Catalana. Estratègia de creixement de primer curs de ciències polítiques: si no tens prou gent a les localitats per fer bones candidatures, roba’ls-la als que sí que en tenen.

Mentre Puigdemont netejava el seu currículum per deixar de ser un extorsionador a distància i recuperar el “segell” de president a l’exili, mirant-se exclusivament el melic, Sílvia Orriols i els seus d’Aliança Catalana han anat estructurant-se i teixint una xarxa que l’ofega, el menysprea i el converteix en absolutament irrellevant. Pura estratègia, evidentment. Però vàlida. I molt efectiva.

Perquè, com pot lluitar Puigdemont des de la distància contra una independentista de debò, de la Catalunya interior, que mai no s’ha amagat, amb un discurs directe i que no ha promès mai res que no pugui complir? No pot. El que li falta a l’expresident per adonar-se’n de la seva futura irrellevància és veure amb els seus propis ulls que l’empresariat català ja ha sopat amb Orriols i li ha donat la benedicció.

Pobre Puigdemont. Trist, gairebé sol i autoexiliat, pensant-se que tenia molt poder perquè extorsionava Sánchez a Madrid (un altre messiànic com ell), mentre no s’adonava que estava a punt de desaparèixer del que hauria de ser la seva raó de ser: Catalunya. Perquè el circ que havia muntat, l’hi estan desmuntant els seus propis nans.