“La veritat és conèixer”: Coneguem Lluís Companys
La memòria oficial de Lluís Companys sol presentar-lo com a heroi tràgic i màrtir de la causa catalana, com el president de la Generalitat executat vilment per Franco. Una versió solemne i unívoca que té capítols foscos que molts prefereixen ignorar. Tan cert és el final atroç i mereixedor de condemna de Companys, afusellat a Montjuïc després de ser lliurat pels nazis al règim franquista, com ho és la seva trajectòria política, plena d’episodis de rebel·lió, violència i traïció que pesen sobre el seu llegat.
A què es deu aquesta hagiografia del Companys màrtir i heroi català? Possiblement al fet que s’ha preferit ocultar la complexitat i les contradiccions d’una realitat comprovada.
El matí del 6 d’octubre del 1934, el President de la Generalitat, Lluís Companys, va aixecar en armes Catalunya contra la pròpia II República en el que es va presentar com un acte d’autogovern i de protesta davant l’entrada de ministres dretans a Madrid. Però realment va ser un cop institucional, il·legal i militaritzat que establí tocs de queda i organitzà milícies armades. L’intent va durar només unes hores i va acabar amb la detenció del mateix Companys. En aquell episodi, les sentències van ser dures: la justícia republicana el va acusar de rebel·lió, condemnant-lo a trenta anys de reclusió. El mateix Manuel Azaña va condemnar la insubordinació de Companys, assenyalant que el seu “deure moral i legal” era mantenir la lleialtat al govern central.
Aquest acte es recorda avui només com una anècdota per aquells que enyoren aquella República. Però la realitat és que Companys va ignorar les lleis democràtiques de 1934 i va posar en perill l’estabilitat del règim republicà. I no era l’arravatament d’un jove idealista: Companys portava anys en política i coneixia perfectament les conseqüències d’un aixecament. Jutjat i empresonat, només va romandre a la presó fins al 1936, essent amnistiat després de la victòria del Front Popular. Molts avui callen aquest passat perquè no encaixa amb la imatge del màrtir innocent.
Companys va tornar a presidir la Generalitat durant la Guerra Civil, entre 1936 i 1939, quan Catalunya va quedar gairebé totalment sota control republicà, vivint-se a la rereguarda un caos salvatge. Durant aquells anys van proliferar les anomenades “txeques” – presons clandestines controlades per anarquistes, comunistes i altres grups afins a la Generalitat – on centenars de persones van ser torturades i executades sense cap procés judicial, com han revelat documents i testimonis posteriors. Així, sota el govern de Companys, es van subministrar armes a patrulles que ajusticiaven sospitosos de simpatitzar amb el bàndol franquista o simplement d’oposar-se a la revolució: obrers, funcionaris, i fins i tot republicans moderats considerats deslleials. Amb total impunitat.
Més tràgica encara va ser la persecució anticlerical, amb més de 2.400 religiosos assassinats a Catalunya en aquells anys. Tot i que Companys no ordenés personalment cada execució ni cada incendi d’edificis religiosos, sabem que com a màxima autoritat a Catalunya mai va moure un dit per evitar-ho. Ben al contrari, va tractar anarquistes i comunistes com a aliats incondicionals, donant-los ales per reprimir sense límits ni control de les forces de seguretat oficials.
El caos de la contesa també va ser aprofitat per Companys per als seus propis fins polítics: en plena guerra civil va arribar a plantejar una treva només per a Catalunya, deixant la República fora del pacte. L’episodi a recordar és l’intent de Companys d’iniciar negociacions amb el bàndol franquista, al juny del 1938 a través de Josep M. Batista i Roca a Gran Bretanya, per pactar un armistici particular, fet que demostra el grau de condicionalitat del seu suport al bàndol republicà. Negrín i el mateix Azaña es van sentir traïts: “(la Generalitat de Companys) ha viscut en franca rebel·lió i insubordinació, aprofitant-se de l’aixecament de juliol i la confusió posterior” (Azaña); “no estic fent la guerra contra Franco perquè ens retoqui a Barcelona un separatisme estúpid i de poble” (Negrín).
Amb l’arribada de la democràcia, però, tot això es va reinterpretar i es van oblidar aquests passatges de la història i activitat política de Lluís Companys per enarborar la bandera del màrtir català. A partir dels anys 80, ajuntaments i Generalitat van dedicar monuments, carrers, edificis, i fins i tot un estadi olímpic al seu nom. El missatge oficial va acceptar així una visió parcial, esbiaixada i interessada d’un polític que mai no va ser exemplar, sinó tot un compendi, almenys, de llums i ombres.
És comprensible que Catalunya vulgui defensar la seva identitat mitjançant símbols potents, però el culte a Companys frega la complaença històrica. La seva imatge pública és avui intocable i irrefutable, com si es tractés d’un dogma de fe. Així s’obvia un període de repressió que es va dirigir fonamentalment contra civils a la rereguarda que podrien arribar a més de 25.000, fins i tot entre ells milers de víctimes del propi bàndol fidel a la República. El seu afusellament per part del franquisme, però, l’ha convertit en un símbol indiscutible que fa tabú qualsevol referència a les seves responsabilitats.
Que el castell de Montjuïc sigui avui, per haver-hi estat afusellat Companys el 1940, un lloc de memòria de qui va permetre, si no va ordenar directament, la mort en aquell mateix espai i també a trets de milers dels seus conciutadans, és tot un símbol no de memòria, sinó de confusió històrica. Perquè la seva sang s’hi barreja amb la d’aquells que abans van ser les seves víctimes, directes o indirectes. I per això hauríem de tenir clar que enaltir un personatge com Lluís Companys sense respecte per la història, per tota la història, no serveix realment per contrarestar els fanàtics de dretes. És oblidar les víctimes de l’esquerra que també van ser víctimes de Companys durant el seu govern. La veritable lleialtat històrica implica explicar tots els fets, i no només els més convenients per a un relat interessat i esbiaixat.
La veritat és conèixer. I conèixer és saber-ho tot: el bo i el dolent. I quan la memòria depèn de la veritat, cal conèixer-la en la seva totalitat per saber què volem i què hem de recordar.